L’assistència al funeral per la mort de Lluís Maria Xirinachs ha estat considerada per alguns una mena d’atemptat contra la moral, que justifica que es desqualifiqui els qui hi eren, fonamentalment perquè es tractava d’una persona que s’havia suïcidat i perquè l’11 de Setembre del 2002 Xirinachs es va declarar “enemic de l’Estat espanyol i amic de l’ETA i de Batasuna”.
No em sorprendria que Montserrat Nebrera considerés dignes d'admiració obres fetes per persones que, ferides per la desolació, van decidir també morir. Amb independència de les creences religioses de cadascú i de l'opinió que es tingui sobre l'autoextinció, em dol que algú trobi desautoritzable la presència en un acte on es comparteix la tristesa per la pèrdua d'algú que formava part d'anhels i records compartits. Certament, Xirinachs va fer una afirmació agosarada aquell 11 de Setembre. Però és injust presentar Xirinachs com un home violent. Aquell mateix dia Xirinachs va dir: "Gandhi deia que el no violent no pot tractar amb neutralitat les parts d'un conflicte violent: l'agressor és l'enemic, l'agredit és l'amic, tot i que sigui violent. Jo he intentat tota la vida lluitar per la via no violenta".

Naturalment les víctimes d'ETA mereixen respecte, però també en mereix Xirinachs, amb una trajectòria cívica d'una gran dignitat.