El pacte per l’Estatut que han subscrit el president del Govern espanyol, José Luis Rodríguez Zapatero, i el president de CiU, Artur Mas, ha comportat, segons el director del diari Avui, Vicent Sanchis, avantatges i alguns riscos per a CiU. Pel que fa els avantatges, CiU ha recuperat protagonisme i centralitat, a Espanya i a Ca El pacte per l’Estatut que han subscrit el president del Govern espanyol, José Luis Rodríguez Zapatero, i el president de CiU, Artur Mas, ha comportat, segons el director del diari Avui, Vicent Sanchis, avantatges i alguns riscos per a CiU. Pel que fa els avantatges, CiU ha recuperat protagonisme i centralitat, a Espanya i a Catalunya: “l’electorat més moderat pot considerar encertada l’opció que ha pres CiU com l’aportació del seny necessari per encarrilar definitivament el procés de reforma estatutària”. L’acord també pot suposar, segons Sanchis, un avanç en l’autogovern i el final d’una etapa crispada fins a la desmesura: “Zapatero i el PSOE han decidit que el suport d’ERC els representa un desgast excessiu davant una opinió pública –l’espanyola- sensible als arguments catastrofistes del PP”. Mas ha sabut convertir les necessitats de ZP i del PSOE “en virtut per a ell i per a CiU”. Sanchis creu que és raonable pensar que tot això tindrà repercussions en l’escena política catalana, però adverteix que aquesta opció de CiU implica alhora alguns riscos. Com per exemple, que Mas i CiU han fet una projecció política derivada del seu acord “massa rígida i optimista”, ja que: “han calculat que en trauran un profit electoral que encara està per demostrar”; “han previst unes repercussions sobre l’estabilitat del govern tripartit potser excessives i uns futurs pactes de govern massa llunyans”. A més, creu que han menysvalorat excessivament el PSC: “Zapatero, tot i que sigui el líder més valorat pels votants socialistes catalans, no té un poder absolut dins el PSC. Els seus dirigents no estan disposats a sacrificar el seu govern ni les seves possibilitats electorals només perquè Zapatero pugui pactar còmodament amb CiU per continuar governant i aspirar a guanyar les pròximes eleccions generals des de posicions més moderades”. A més, els convergents van poder constatar amb la manifestació del 18-F que el seu pacte amb el PSOE no és ben vist per tothom: “tot i que el seu impacte sigui reduït en el conjunt de la societat catalana –que no és qui decideix les majories electorals- els dirigents convergents van palpar un rebuig del sector més actiu del catalanisme –incloses les seves bases- al pacte amb el PSOE”. Finalment, pot haver comès l‘error de menystenir el poder de reacció d’ERC: “Com que el PSOE la vol empènyer cap a la marginalitat a Madrid, els convergents poden haver deduït que aquesta decisió els radicalitzarà i els convertirà en una força allunyada de la centralitat i del govern també a Catalunya”. Sanchis afirma que les diferències entre CiU i ERC s’han accentuat encara més arran del pacte de CiU amb el PSOE, una conseqüència que pot limitar l’acció política futura de tots dos: “ara com ara, l’únic partit que pot pactar amb tots els altres és el PSC. I aquesta limitació pesarà tant a amb Esquerra –que es va presentar a les darreres eleccions com la força ‘equidistant’- com sobre la mateixa Convergència, que no hauria de renunciar a acords de futur amb qui li convingui”. Sanchis finalitza l’article, titulat ‘Els riscos de Convergència’, assegurant que potser Mas ha començat a detectar aquests riscos i això explicaria “que el pas del text estatutari pel Congrés s’ha complicat molt més del que era previsible”.