L'Ara està recuperant els articles d'opinió que han tingut més ressò des del seu llançament, i un d'ells és el de l'escriptor Albert Sánchez Pinyol sobre el nacionalisme, en què planteja una revisió de l'ús d'aquest terme a Catalunya, tenint en compte les connotacions que té a Europa, molt diferents de les d'aquí.

"El nacionalisme és una ideologia funesta, pèrfida i sagnant", afirma l'autor en l'article, que situa el naixement del concepte al segle XIX, amb la creació dels estats nació que, per destruir la pluralitat i diversitat cultural existent al seu interior –que consideraven, amb "raó", un "enemic del poder central"- utilitzaren la "repressió política" i la "guerra externa". Aquesta, explica Pinyol, esdevé un "magnífic factor de cohesió interna", ja que el poder "galvanitza la població amb una propaganda que podria resumir-se en un punt únic: 'Nosaltres som millors perquè som nosaltres'". "Això és el nacionalisme", conclou l'escriptor.

I continua el seu raonament, que afirma que del "nosaltres som millors perquè som nosaltres" es desprèn el: "I si som millors que els altres, per què no els hauríem de fotre l'escudella?". "Això també és nacionalisme –afegeix Pinyol-, la seva pitjor vessant. I aquesta va ser la pràctica dels imperis. El nacionalisme és expansiu per naturalesa, implica la supeditació de l'altre i nega qualsevol principi igualitari. Per això, i amb justícia, el nacionalisme té tan mala fama".

Un cop contextualitzat, Pinyol es pregunta: "si els catalans mai no han tingut un imperi, per què dimoni continuen sotmesos al descrèdit associat a la paraula nacionalisme?". "Perquè, com en tantes altres coses, la península Ibèrica sempre ha anat al revés", respon, i recorda que mentre que "al segle XIX l'auge dels nacionalismes coincideix amb les grans unificacions", a Espanya el fenomen "és centrífug: Catalunya busca la seva identitat allunyant-se del centre. La contradicció entre els casos europeus i el català és flagrant", afirma Pinyol.

És per això que, davant la inèrcia històrica que fa que alguns partits catalans encara es proclamin nacionalistes, Pinyol es pregunta si no caldria ja "revisar el terme". "No és una qüestió irrellevant –explica- a França un nacionalista és un pallús de poble, a Anglaterra un genocida serbi i a Alemanya directament un nazi".
Per això, l'escriptor afirma que l'ofèn que el "tractin de nacionalista". "Jo no vull envair Polònia, ni tan sols reivindico el replà de l'escala de veïns. Però és que a sobre el descrèdit nacionalista recau sobre una comunitat humana que pateix la llosa d'un nacionalisme, l'espanyol", recorda.

"No hi ha ni un català que consideri que Madrid forma part de Catalunya; m'agradaria saber quants dirigents espanyols estarien disposats a permetre que Barcelona deixés de ser Espanya. No hi ha ni un polític català, per independentista que sigui, que no estigui disposat a admetre democràticament el "no", si aquest fos el resultat d'un referèndum d'autodeterminació; no crec que hi hagi ni un parell de polítics espanyols disposats, simplement, a tolerar que el referèndum es convoqui. I a qui s'acusa de nacionalistes?", es pregunta.