El soterrat enfrontament entre el sector proper a Josep-Lluís Carod-Rovira i el de Joan Puigcercós, l’entorn independent de Jordi Portabella a l’Ajuntament de Barcelona, el Reagrupament a l’entorn de Joan Carretero i ara l’Esquerra Independentista encapçalada per Uriel Beltran, Pere Aragonès i Héctor López Bofill obliga a fer una reflexió seriosa; que no una crítica, ja que la pluralitat, la diversitat d’estratègies, si totes tenen l’horitzó de la sobirania, és positiva, però cap d’elles té el dret de malbaratar el somni, avui en part realitat, de disposar per primera vegada en la història moderna de Catalunya d’una força política independentista, desacomplexada i que ha deixat de ser l’independentisme “de costellada i xiruques” que es manifesta l’11 de setembre i el 23 d’abril i que serveix al poder polític establert de CiU i PSC per fer por a Madrid.
L’èxit d’ERC dels anys 2003 i 2004 porta l’independentisme a la normalitat democràtica. Ser independentista es converteix en una cosa acceptada en la societat catalana, com ho és ser convergent, ser socialista o ecosocialista. ERC aconsegueix, doncs, que l’independentisme entri dins la normalitat d’opcions polítiques i aconsegueix també la descriminalització d’aquest sector. La presidència del Parlament, la vicepresidència del Govern, quatre conselleries, centenars d’alts càrrecs polítics, 1.600 regidors i, més difícil encara, l’assoliment de grup parlamentari propi a la metròpoli amb vuit diputats. Això, evidentment, és un somni que ni els més agosarats s’haguessin cregut.
I quan parlem d’independentisme ens hem de referir únicament a ERC, perquè les altres forces polítiques, tot i haver-hi en el seu si, com és el cas de CiU, multitud d’independentistes, els tres grans líders Jordi Pujol, Artur Mas i Josep-Antoni Duran i Lleida han dit una vegada rera l’altra que ells no ho són. Avui, doncs, no sols els militants i els votants d’ERC han d’anar alerta sinó tots aquells que estan en l’ona expansiva de l’independentisme que es va provocar l’any 2003, ja que podríem contribuir al que vol l’enemic, a destruir allò que havíem somiat, un espai fort, arrelat, multigeneracional i en expansió.
És cert, però, que s’han comès molts errors, és cert que hi ha hagut estratègies possiblement equivocades, però també hi ha hagut molts enfrontaments personals inconfessables que han anteposat els seus interessos personals o de clan als interessos d’avançar per la sobirania nacional. I avui, la “Brunete mediàtica”, els sectors poderosos de l’Estat i els seus aparells, alguns sectors irresponsables de CiU i de la classe dirigent catalana estan esperant que l’independentisme torni a la marginació, d’on per ells mai hauria d’haver sortit.
És per això que tothom té dret, a ERC i als seus entorns, a tenir els seus somnis, diferents dels que ha protagonitzat la direcció oficial, però els qui manen i els qui volen ser alternativa han de tenir en compte que cal tractar la joguina, ERC, amb pinces, perquè una estructura de partit sòlida costa molt de construir però molt poc de fer malbé. A més, a ERC li toca ara la pitjor revàlida, les eleccions generals espanyoles, on tot anuncia que hi haurà un fort retrocés per la polarització que es produirà entre PP i PSOE. I si ERC i els seus entorns no són capaços de tenir seny i responsabilitat podem arribar amb aquests comicis a aquest final de cicle polític amb un daltabaix que desmoralitzi més encara la bona gent d’ERC i aquells que, sense ser-ho, comparteixen el somni d’un partit independentista fort i sòlid que ajudi a avançar cap a la sobirania nacional.
Cal demanar, doncs, a Ernest Benach, Josep-Lluís Carod-Rovira, Joan Puigcercós, Xavier Vendrell, Joan Carretero, Pere Aragonès i l’entorn intel.lectual encapçalat per Héctor López Bofill que es pensin dues vegades qualsevol decisió i que reflexionin sobre tots i cada un dels trencaments que s’han produït a l’independentisme en els últims 30 anys com a mínim, i que no és hora de “tornar a començar”. Ja ho hem fet prou vegades. Ara és hora, si cal, de prescindir de persones, les que siguin, però també de no donar victòries a l’enemic amb la nostra autodestrucció.
