El PNB i CiU tenen un problema: no parlen clar. Són partits acostumats a dir una cosa i a fer la contrària, sempre en benefici dels poders locals que representen. Practiquen un discurs ambigu, juguen amb les paraules i amb els sentiments i els agrada fer política a cop d’enquesta, sense arriscar. En els darrers trenta anys, tots els governs de l’Estat espanyol –al marge de qui els hagi gestionat, l’UCD, el PSOE o el PP– han utilitzat a penebistes i a convergents per aigualir les reivindicacions nacionals de bascos i catalans. Una col·laboració amb Madrid que ha estat molt productiva per ambdues parts. Finalment, la moda de l’anomenat dret a decidir que va iniciar Ibarretxe al 2003 –obviant que l’esquerra abertzale porta dècades reivindicant el dret d’autodeterminació–l’ha acabat assumint Artur Mas.
És un dret a decidir però, fet a mida, limitat, que no pretén anar més enllà d'un autonomisme responsable, sense amenaçar les estructures de l'Estat espanyol. Quan Josu Jon Imaz va anunciar, mesos enrere, que abandonava la política activa i la presidència del PNB, va trucar de seguida a La Moncloa, a la Casa Reial i a la patronal CEOE per tranquilitzar-los. Tot controlat, no patiu. I és veritat, Espanya no ha d'estar preocupada pels plans pretesament sobiranistes d'Ibarretxe. El Lehendakari mateix confirma que el seu full de ruta no és ni autodeterminista, ni independentista, parla d'encaixar Euskadi a Espanya per obtenir una relació més amable i confortable. L'embolcall abertzale dels projectes del PNB és només això, embolcall. Res més. Això sí, embolcall electoral, joc de paraules per mantenir-se en el govern de Vitòria amb els vots dels abertzales que continuen confiant en el partit, i aprofitant-se -això és molt important- de la il.legalització de l'independentisme basc. De manera similar, des de l'oposició, CiU es disposa a ampliar el seu electorat a Catalunya adoptant unes maneres autodeterministes buscant recuperar així el poder perdut a causa del pacte a tres bandes entre ERC, PSC i EU.
Cal mirar a Escòcia per comprovar la poca ambició nacional de penebistes i convergents. L'executiu presidit per l'Alex Salmond, del Partit Nacional Escocès, és un exemple de claredat, transparència i d'honestedat política: "L'actual govern escocés creu que el millor futur per a Escòcia és esdevenir un país sobirà i independent" i "proposaré la independència, els seus beneficis i les seves oportunitats". Salmond ha obert un diàleg nacional a Escòcia que hauria de culminar al 2017 amb un referèndum perquè aquest territori del Regne Unit decideixi el seu futur.
Ibarretxe no ha dit mai que desitgi una nació basca independent, altres dirigents del PNB que sí s'han mostrat partidaris d'aquesta via l'ajornen amb l'argument que cal anar a poc a poc, sense presses. Però el PNB té més d'un segle de vida i potser ja comença a ser hora de donar un cop de cap. Ibarretxe, lluny de demostrar activament que una nació basca independent és possible i viable, es limita a repetir que el basc és el poble més antic d'Europa. "Els bascos -explica- ja existíem fa set mil anys, abans que apareguessin els actuals Estats, i estic convençut que d'aquí a set mil anys, els bascos continuarem existint."
La pervivència d'una nació no és una qüestió de fe, sinó de voluntat política i, sobretot, de poder polític. A Edimburg parlen clar. Salmond i el seu partit volen una Escòcia independent i ja s'hi han posat a treballar per fer-ho possible aprofitant la reduïda autonomia que controlen. A Euskadi i a Catalunya, per contra, seguim embolicats en qüestions terminològiques, enfangats en debats que només generen desencís, frustració i cansament. Fins que no es parli clar no hi haurà res a fer, bascos i catalans seguirem instal·lats en la confusió, sense horitzó nacional, sense il·lusió ni dignitat i permetent que siguin altres els que decideixin els nostres destins.
