Després que durant unes setmanes havia circulat un document esborrany de molt poc contingut polític i menys qualitat intel·lectual, suposadament de Quico Homs, finalment Artur Mas ha pronunciat un bon discurs polític, però fet amb la fredor i la manca de convenciment que el caracteritza.
Llegint-lo no hi ha novetats. Els aparells de l'estat, els poders fàctics i econòmics presents a la sala escoltant-lo van sortir tranquils. Res no es mou, res no ha canviat. El que segur que ha passat és que Artur Mas s'ha redefinit a ell mateix i això és prou important i positiu per la situació política.
El problema, però, és que en la conferència El catalanisme, energia i esperança per a un país millor no vàrem trobar cap mena d'autocrítica. I quan el mateix Artur Mas es va referir a les seves negociacions a la Moncloa, el silenci va ser sepulcral. I tampoc no va assolir que el dèficit d'infraestructures actual ve d'un peix al cove que va durar massa anys. I a més tal com deia en el seu brillant article Vicent Sanchis sobre la proposta de Carod Rovira sobre la proposta pel 2014, quina estratègia té, quin estat major, quins oficials? Mas tampoc no va ser capaç de reflexionar per què no ha estat president de la Generalitat per dues vegades consecutives. I per què hi ha una diferència per construir la Casa Gran del Catalanisme tan important entre el seu discurs i el de Duran i Lleida. Perquè si són els mateixos discursos el fet al Cercle Financer de la Caixa i el d'ahir d'Artur Mas, tot plegat seria una presa de pèl.
CiU és molt important i cabdal per la consolidació de l'espai polític nacional a Catalunya principat. I tots els qui creiem en la nació catalana veiem positiu qualsevol pas endavant per minso que sigui. Però necessitem claredat d'objectius i valentia per portar-los a terme. I el discurs d'Artur Mas, ben travat políticament, és d'una ambigüitat calculada. Ens va parlar de dret a decidir, però el que no ens va dir per decidir què. No ens va parlar de sobirania, ni d'independència. Només faltaria que CiU no estigués pel dret de decidir el que vulguin els catalans.
Ahir vam veure, doncs, una operació estratègica de supervivència personal ple de tactismes.
Mas també hauria d'haver vist les absències del món intel·lectual i de la societat civil, tot i l'assistència d'algunes persones molt respectables i representatives.
CDC d'Artur Mas ha fet un pas endavant en aquest discurs, sense autocrítica, sense buscar complicitats ni consens en l'estratègia del seu entorn de crear una Catalunya de terra cremada en la qual no és nacionalista ni catalanista aquell qui no està d'acord amb l'entorn d'Artur Mas. I aquí rau el gran problema. Mas articula un discurs intel·ligent, ambigu, però és incapaç, per caràcter, per manera de fer, per entorn, de generar complicitats, il·lusió, seny i rauxa. És la fredor del que no sap transmetre la passió per Catalunya.
Es diu que Mas es presentarà per tercera vegada. Però un candidat per guanyar la Generalitat no pot ser l'home de partit, sinó que ha de tenir una ona expansiva que vagi més enllà, com va fer, fa dècades, Jordi Pujol amb les seves majories absolutes, sumant tot el que podia. Mas ha permès l'escarni, l'insult sistemàtic a molts dirigents del catalanisme, i per això avui no és president de la Generalitat. Aprendrà la lliçó?
En el si de CDC i d'UDC hi ha una nova generació emergent que s'ha format en la complicitat del catalanisme i del sobiranisme, que des de molt jove ha militat en l'independentisme. I crec fermament que al més aviat possible han de fer el relleu a l'actual direcció de CiU, que encara no ha entès que l'Espanya de Vicenç Vives no existeix, i que la política del pujolisme d'intentar entendre Espanya ja no té sentit.
CiU, si vol tornar a governar, ha de recuperar, també, una part del seu sector històric marginat, que podria aportar també l'experiència. El futur de CiU estarà, doncs, en mans d'aquells que sàpiguen fer el relleu al més aviat possible a l'actual direcció i col•locar la reivindicació del catalanisme sense redefinicions estèrils i ambigüitats en la sobirania que necessita Catalunya, els Països Catalans, en el segle XXI.
