Però què ha passat a la Plaça Catalunya perquè les seves reivindicacions estiguin lluny de les maneres de fer, per exemple, del 10 de juliol o del 10 d'abril? Per què s'ha estat intolerant amb els símbols nacionals catalans o amb els símbols independentistes? Qui ha controlat la Plaça Catalunya, si és que ho ha controlat algú?

El context de la protesta comença uns dies abans de les municipals, quan la militància política i cívica catalanista estava a cada barri, ciutat o vila fent campanya electoral, i no donant massa importància a la possible extensió del fenomen 'Puerta del sol'. Molts deien: "això és una cosa dels espanyols".

La Catalunya dels 50-55% que veu TV3, que milita als partits catalans, que es mou en el món cívic, que té un imaginari col·lectiu català, no es va mobilitzar en un principi, però hi ha una altra Catalunya...

La Catalunya que sols veu Telecinco, Antena3, Televisió Espanyola, i pitjor encara, Intereconomía. I que viu a Catalunya, però que per ell és una simple circumstància. I se sent, conscientment o inconscient, espanyol, i el seu únic imaginari és l'espanyol. Aquest fet, i acompanyat pel més important, la situació social i laboral de molt d'ells, aturats per la crisi, la manca de treball, i una política de retallades i no de solucions, van ser el caldo de cultiu que va provocar el fenomen dels indignats a l'espanyola dels primers dies a la Plaça de Catalunya.

A més, sectors marginals anarquistes, d'extrema esquerra, alguns militants destacats del partit de Rosa Díez i elements ben instrumentalitzats de la nova immigració han creat dificultats a l'encaix del moviment dels indignats a la realitat nacional catalana.

És cert que passades les eleccions municipals l'espanyolisme conscient o inconscient dels primers dies va anar canviant. La incorporació de militants i votants propers a ERC, ICV i la CUP va normalitzar l'ús de la nostra llengua i va fer entrar amb calçador i dificultats la reivindicació del dret a l'autodeterminació.

Però el fenomen ens ha de posar alerta. La força popular que va fer possible el 10 de juliol i el 10 d'abril no pot perdre el protagonisme ni el carrer, i cal impregnar que l'espoli fiscal és el principal problema del país, i ha de fer-se pedagogia, sobretot a la Catalunya, també real, que viu al marge del nostre imaginari, portant-la a participar també en una solució sobiranista.

Ens cal doncs, repetim-ho, militància, pedagogia, combat reivindicatiu, i no permetre que el carrer quedi al marge de les nostres reivindicacions nacionals. El moviment dels indignats és un avís del que pot passar si no som capaços d'assolir el protagonisme de les reivindicacions de tota la població.