Un periodista de la televisió pública de Valònia, RTBF, va demanar dissabte a l’encarregat de formar el proper Govern belga, el flamenc Yves Leterme, si li podia cantar la Le Barbançonne, l’himne nacional belga. Leterme, sense adonar-se’n, va entonar La Marsellesa, l’himne francès. El reporter li va demanar si n’estava segur que allò era Le Barbançonne, i el democristià li va respondre: “Mmm, no ho sé”.
La cosa, però, no es va acabar aquí. A la missa a la qual va assistir al mateix dia a Brussel·les, Leterme no va badar boca quan tothom cantava l’himne nacional. O sigui, que no havia estat una relliscada, sinó que efectivament no se’l sabia. Encara més. Quan el periodista li va preguntar què es celebra al dia nacional de Bèlgica, el 21 de juliol, el democristià flamenc no va dubtar a etzibar-li que “la proclamació de la Constitució”, quan en realitat es commemora el jurament de Leopold I com a rei de Bèlgica.
L’anècdota, que val la pena de veure en aquest vídeo, il·lustra molt bé la feblesa de l’Estat belga. Un Estat en què, segons una enquesta recent, 3 de cada 4 ciutadans no coneixen la lletra de l’himne nacional. I 8 de cada 10 no saben què es celebra per la festa nacional. En efecte, les dues comunitats, la flamenca i la valona, viuen cada cop més d’esquena al seu Estat. I cada cop es senten més flamencs o valons que belgues. Fins al punt que el mateix futur primer ministre no se sap ni l’himne nacional.
De fet, no és cap casualitat. El sistema polític belga està clarament dividit en dues regions, de manera que no hi ha partits polítics estatals. Els mitjans de comunicació també es dirigeixen majoritàriament a cada comunitat lingüística. I la situació socioeconòmica és radicalment diferent a cada regió. Així les coses, la majoria de valons no saben el neerlandès, i la majoria de flamencs no saben el francès. Potser aquest fet exemplifica millor que cap altre la incomunicació permanent en què viuen les dues comunitats. Dos móns a part dins d’un mateix Estat. I la pregunta és: quin sentit té l’Estat belga? Quin benefici econòmic aporta la pertinença a Bèlgica? Quina necessitat identitaria satisfà?
Hi ha qui vaticina que Flandes serà la primera regió de la Unió Europea a aconseguir la independència. I de raons no en falten. Els flamencs representen el 60% de la població de l’Estat. O sigui, que són la majoria. A més, la potència econòmica de Flandes li augura un futur més que pròsper. I és que, en un context global, la flexibilitat dels Estats petits els dóna un avantatge indiscutible, tant per aplicar polítiques perfectament adequades al territori, com per transformar-se amb rapidesa d’acord amb el ritme trepidant del món. Uns canvis que els Estats grans i centralitzats no són capaços de dur a terme, perquè la maquinària els pesa massa. No és cap casualitat que Noruega (4,5 milions d’habitants), Islàndia (300.000) i Irlanda (4 milions) ocupin el 1r, 2n i 4t lloc, respectivament, de l’Índex de Desenvolupament Humà de Nacions Unides. El cas d’Irlanda és paradigmàtic, amb un progrés espectacular els darrers anys.
Per això, Yves Leterme està intentant crear una coalició de govern que impulsi una nova descentralització de l’Estat belga, i doni més poders a les regions. La veritat és que Bèlgica quedaria reduïda a la mínima expressió. Però, i què? No havíem quedat que les ideologies no importaven, que el que compta és el benestar de les persones?
