Aparteu-vos que ja sóc aquí per arreglar-ho tot! Aquesta és més o menys la lectura que ha fet Joan Puigcercós del resultat de les eleccions municipals i dels moviments interns que han provocat. I el primer que s’ha d’apartar és el vicepresident okupa Josep-Lluís Carod-Rovira, que a més és d’una altra generació i un altre territori (jo encara diria més, potser són de planetes diferents i tot), segons ha declarat el titular de Governació a La Vanguardia.
Puigcercós continua així amb la bonica tradició instaurada per Joan Carretero de facilitar al denostat diari del comte de Godó la bomba informativa del dia, i de pas socarrimar-se una mica. Però no havíem quedat que aquest diari era l’enemic número 1 del tripartit? Hi ha coses que mai no canvien. Bé, el cas és que Puigcercós no ha volgut o no ha sabut esperar més després de ser acusat d’inactiu, de tou i d’acomodatici, i ha decidit fer un puny damunt la taula i postular-se com a candidat a la Generalitat. És veritat que falta molt encara, ben bé tres anys i mig, i que és una mica lleig quan tens una persona per dalt en l’organigrama, ni que sigui simbòlic. És igual també que d’aquesta manera tan inoportuna s’enterra la possibilitat que el relleu a la cúpula d’ERC segueixi un procés ordenat i tranquil, que és com sempre havia dit Puigcercós que ho volia fer. La qüestió, segons sembla, és fer soroll. Per cert, no era aquest dilluns que la federació d’ERC havia de ratificar la decisió de sortir del consistori? Ja ni el pobre Portabella podrà gaudir dels seus minuts de glòria mediàtica. Com sempre el problema és no saber administrar aquesta matèria líquida que és el temps. Les coses es poden fer a temps o a destemps. El cop d’autoritat de Puigcercós, acompanyat per la defenestració del diputat Uriel Bertran com a representant dels indepes happys flowers, és com practicar-li un electroxoc a un pacient al qual han receptat una mica de til·la i bons aliments.

I així arribem a la darrera setmana de negociacions municipals, amb Convergència i Unió somiant el miracle a Girona tal com els jugadors del Barça somien amb Maxi López foradant la porteria d’Iker Casillas, amb la por de despertar-se dilluns sense cap títol important al sac. Esperant també el retorn macabre d’ETA amb una sorprenent distensió entre Rajoy i Zapatero, que ja veurem quant dura. I mentrestant, ERC, que té més regidors i poder que mai, però que no suporta perdre vots ni no ser protagonista absolut de la gran commedia catalana. Manuel de Pedrolo va titular el seu llibre d’entrevistes Avui es parla de mi. Els inefables republicans haurien preferit Sempre es parla de mi.