El cas Millet ha monopolitzat en els darrers dies l'agenda pública catalana. No ho ha fet només per l'impacte de l'escàndol del Palau de la Música tant a nivell social com financer. També perquè ha posat en qüestió la manera en què es financen alguns partits polítics catalans i les deficiències en el funcionament i la transparència dels qui han de garantir la qualitat de la nostra democràcia.
En aquest sentit n'ha sortit especialment esquitxada Convergència Democràtica de Catalunya, que va rebre en els darrers anys més de 600.000 de la Fundació Palau de la Música. Uns diners que havien de servir pel Palau i per les seves activitats però que van acabar en mans de la Fundació Trias Fargas, l'ara anomenada Fundació Catalanista i Demòcrata o Casa Gran del catalanisme i que, segons han reconegut alguns dirigents de CDC, va servir perquè Millet els agraís els serveis prestats a les institucions i els parlaments al Palau. Al més pur estil d'un lobby americà.
En veure's contra les cordes, i després de defugir donar explicacions públiques ensenyant els convenis i la forma en què es van gastar uns diners que, formalment, havien de servir per activitats culturals, els dirigents de Convergència han intentat esquitxar també els socialistes. En aquest sentit han posat en el seu punt de mira a la Fundació Rafael Campalans, la del PSC, que va rebre ajuts de la Caixa de Catalunya. Els socialistes sí que han actuat amb transparència i han mostrat els convenis entre la seva fundació i l'entitat d'estalvi. Però això no justifica tampoc el fons de la qüestió, que no és altre que una entitat que hauria de dedicar-se a l'obra social finança les activitats d'un partit polític, per més que la presideixi un ex primer secretari del PSC com és Narcís Serra.
La democràcia espanyola (que, com totes, és cara) mai ha volgut afrontar aquest assumpte amb una mínima serietat i ha dotat els partits d'un finançament més aviat magre. Això ha fet que alguns recorrin a la corrupció (els casos Naseiro, Pallarols o Filesa en són bon exemple com també, en part, el cas Gürtel en les darreres dates), altres a escanyar els seus càrrecs públics (per alguns professionals liberals ERC és poc atractiva perquè han de donar bona part del seu sou per finançar el partit) i els darrers a les donacions anònimes.
No hi ha, a casa nostra, partits capaços de ser autosuficients amb les subvencions públiques i les quotes dels seus militants. CiU per exemple ha hagut de recòrrer als donatius anòmims. En aquest cas era molt difícil de comprendre (i també sospitós) que un partit tan petit com Unió rebés en alguns anys més en donatius d'aquesta mena -en la majoria dels casos provinents d'empreses- que el PP o el PSOE. I el mateix ha passat amb Convergència, que venia bonus de col·laboració a les caixes d'estalvi catalanes.
Es va intentar, l'any 2005 i a través d'una proposició de llei d'ERC (orgullosa de la transparència i bona salut del seu finançament com a partit), posar una mica d'ordre i limitar els donatius anònims. Però un cop més (també pel veto de Duran i Lleida a acabar amb el sistema de donacions anònimes) es va deixar córrer i es va fer una reforma merament cosmètica que no impedirà nous casos Millet en el finançament dels partits. Un assumpte que qualsevol democràcia madura i avançada hauria de resoldre sense complexos.
