Ja explicàvem a la crònica de societat civil de divendres passat que les conseqüències de l'anomenat cas Millet aniran molt més enllà del desprestigi provocat a una entitat com l'Orfeó Català. La corrupció que posa de manifest tot l'entramat muntat pel ja expresident

de l'entitat esquitxen de ple el sistema clientelista que s'ha estès al voltant d'aquest tipus d'entitats privades, però amb una projecció pública ben notable.

De culpes n'hi ha, en major o menor grau, a totes les esferes, tant a les empresarials com a les polítiques. No és estrany que Fèlix Millet fos guardonat amb la Creu de Sant Jordi, o que molts dels membres del patronat de la fundació hagin tingut i tinguin vinculacions directes amb partits polítics. No es tracta pas d'escampar la sospita a tots els nivells, però sí de realitzar un més que necessari procés d'autocrítica i reflexió.

I és que no són gens tranquil·litzadores les paraules del síndic major de la Sindicatura de Comptes, Joan Colom, que va explicar que el 2002 la institució va enviar un informe al Govern sobre l'exercici del 2000 en què hi havien irregularitats al Palau de la Música Catalana. En l'informe, la Sindicatura demanava que el Patronat del Palau analitzés la diferència de 31 milions de pessetes entre la declaració d'operacions en terceres persones i els comptes del consorci referides a l'Orfeó Català. "L'Orfeó diu que va rebre vint-i-tants milions i el consorci diu que li va donar 55", va explicar Colom.

Això demostra, doncs, que de mecanismes n'hi ha, però que en set anys cap dels governs -tampoc el Parlament- ha tingut voluntat clara d'esmenar els comptes del Palau. No es tracta, doncs, de la millor manera de donar exemple als ciutadans que any rere any paguen els seus impostos.

D'entrada, caldrà replantejar la fórmula de finançament de totes aquestes administracions. En el cas de l'Orfeó -si finalment es demostra- és inadmissible que les empreses paguessin amb diner negre les seves aportacions. I encara ho és més que fins ara, que la justícia ha actuat, es fessin els ulls grossos davant d'aquesta situació.Per tot plegat és necessari trobar mecanismes de control més efectius dels que actualment disposen les administracions per evitar situacions com la del Palau de la Música. Igualment, caldria tenir major control dels directius i patrons que accedeixen a les fundacions i si aquestes tenen relacions o incompatibilitats amb les seves activitats professionals.