Qui havia de dir que unes eleccions municipals que s’anunciaven tant avorrides i previsibles tindrien conseqüències tan ràpides i palpables? Els mals resultats dels partits “petits” sembla que han despertat a alguns, especialment en el terreny republicà.
S’ha vist clar que essent al poder no val la màxima “qui dia passa any empeny”. Tampoc serveix per a l’oposició, però en aquest cas el fet de relaxar-se no comporta més greus conseqüències que seguir a veure-les venir. Però quan s’és govern, i ERC l’és a nivell municipal i a nivell nacional, s’ha d’intentar que això es noti i a poder ser cal mantenir-s’hi. La trajectòria que de moment han imposat els tripartits a nivell del govern del Principat i de molts ajuntaments anava just en la direcció contrària. Als socis dels socialistes no se’ls notava gaire i en algun cas aquest panorama ha dut a àmplies majories dels socialistes, com en el cas de Lleida, o a la desaparició d’algun dels socis petits en més d’un consistori, com ha passat a Tarragona amb Iniciativa.

Les urnes demostren que en política no s’hi pot ser per anar tirant. Churchill deia que el temps és més important en política que en gramàtica. Els moviments d’ERC respecte de la tercera hora de castellà a les escoles o el desmarcament definitiu de Portabella respecte del PSC a Barcelona són tímids però notoris intents de posar-se al dia en això dels temps verbals polítics. S’aconseguirà que els socialistes passin del “jo” al “nosaltres”? Més que un repte, una qüestió de supervivència per a alguns.