Un embolic innecessari, que mai hauria d’haver-se produït, el del reconeixement del català com a llengua europea, finalment s’ha resolt. Sembla mentida que a aquestes alçades del segle XXI encara es diguin les rucades que se senten cada dia sobre el català i el valencià, com si fossin coses diferents. Esperem haver trobat el punt final en aquest munt d’absurditats davant una evidència científica c Un embolic innecessari, que mai hauria d’haver-se produït, el del reconeixement del català com a llengua europea, finalment s’ha resolt. Sembla mentida que a aquestes alçades del segle XXI encara es diguin les rucades que se senten cada dia sobre el català i el valencià, com si fossin coses diferents. Esperem haver trobat el punt final en aquest munt d’absurditats davant una evidència científica com és la unitat de la nostra llengua i davant una exigència social com és el seu reconeixement a nivell europeu. Cal acabar la jugada per a què el català sigui un instrument per comunicar-nos amb les instàncies comunitàries i per a que aquestes es comuniquin amb nosaltres. I, sobretot, ara fa falta que la nostra parla rebi el tractament igualitari i de respecte que s’està establint a nivell europeu a l’àmbit de l’Estat espanyol. Resulta incongruent que s’exigeixi a la Unió Europea el que no fa l’Estat espanyol a casa seva. Per tant, la llengua catalana ha d’avançar cap a un tracte igualitari amb la castellana dins les fronteres de l’Estat espanyol. S’ha de posar punt final a la mentalitat i la pràctica de una llengua dominant i “seriosa” i un seguit de llengües o parles secundàries, regionals i “d’estar per casa”. Després de la UE la batalla ara s’ha de lliurar al lloc més difícil (són segles de mentalitat imperial), a l’Estat espanyol centralista i jacobí.
