ISIDOR MARÍ i MAYANS (Eivissa, 1949) va estudiar Filologia Catalana a la Universitat de Barcelona. Actualment és director d'estudis d'Humanitats i Filologia Catalana de la Universitat Oberta de Catalunya, alhora que vicepresident de la Secció Filològica de l'Institut d'Estudis Catalans, de la qual n'és membre des de 1989. Va ser subdirector general de Política Lingüística de la Generalitat de Catalunya entre 1989 i 1996, i director del TermCAT entre 1988 i 1997. És autor de diverses obres, com Un horitzó per a la llengua. Aspectes de planificació lingüística (1992), Conocer la lengua y la cultura catalanas (1993) o Plurilingüisme europeu i llengua catalana (1996). Com a vocal de la junta d'Òmnium Cultural, dissabte participa activament a la jornada ‘El futur de Catalunya. Un marc comú de reflexió'. Què pretén Òmnium Cultural amb la jornada ‘El futur de Catalunya. Un marc comú de reflexió'?
En vista de la proliferació d'iniciatives des de moviments cívics o des de l'interior dels partits, la idea és que no quedi en una pluja de plantejaments dispersos, sinó que sigui objecte d'una anàlisi conjunta que permeti decantar allò que hi ha de factors comuns, punts de coincidència, idees principals... És a dir, extreure conclusions positives de tota aquesta efervescència. Alhora, també volem saber quina és la resposta orgànica dels partits davant de la situació actual. Òmnium, com a societat civil, mira d'interrelacionar amb els partits?
El paper que intentem fer és de catalitzador, que hi hagi un punt de trobada que faci possible que aquestes diferents posicions es trobin, se sentin les unes a les altres. Ens interessa poder mirar de fer un pas endavant i articular-ho. De vegades ens passa, tant a la societat civil com als polítics, que perdem la força per la boca.

A la conferència que Òmnium va organitzar el 8 de maig d'enguany, advocava perquè la societat s'unís a l'entorn d'un gran projecte d'autoafirmació. La jornada de dissabte va en aquest camí?
La jornada no és tant perquè Òmnium prengui posicions, sinó que actua com a espai de debat. No és tant el que vulguem dir, sinó el que vulguem escoltar i el debat en què puguem participar tots plegats.

volem propiciar que els que tenen les veus polítiques, les facin sentir per reflectir les demandes i aspiracions de la societat

La jornada conclourà amb unes consideracions sobre la possible continuïtat de la iniciativa que ha donat lloc a la jornada. D'aquí en pot sentir algun projecte innovador?
Sempre hi ha la possibilitat que, com a conclusió, es vegi que Òmnium ha de fer alguna altra activitat, o bé que haguem de pensar en d'altres tallers, seminaris o trobades. El que no hi haurà és una declaració formal de l'entitat. En el fons, volem propiciar que els que tenen les veus polítiques, les facin sentir per reflectir les demandes i aspiracions de la societat, amb la qual haurien d'intentar connectar-hi.

és molt difícil creure que l’Estat espanyol és capaç de ser un Estat plurilingüe i pluricultural

El 8 de maig, afirmava que Catalunya viu un moment de crisi política. Des de llavors, la situació ha anat a pitjor?
No. Crec que s'han anat afegint signes a aquesta crisi: desastres elèctrics, d'infraestructures, desenganys polítics, falta de respostes estatals... La crisi és la mateixa, però encara no es veu que hi hagi una anàlisi consistent, per part del sistema polític, de què és el que està passant.
Sempre he dit que hi ha dos problemes que s'han de resoldre alhora: la crisi d'Estat, que no és capaç de reconèixer que l'integren diferents comunitats lingüístiques, culturals i nacionals que les ha de tractar en peu d'igualtat. Arribat a aquest moment, crec que és molt difícil creure que l'Estat espanyol és capaç de ser un Estat plurilingüe i pluricultural. Si no hi ha gairebé un miracle, aquesta incapacitat és ja gairebé irreversible. Però també hi ha una altra crisi, indestriable d'aquesta, la crisi del sistema de representació democràtica. Hi ha un grau de representació molt insuficient de la ciutadania amb el sistema polític.

si no hi ha un canvi radical de la política de l’Estat, tot ens porta cap a una secessió

Afirma que l'Estat no entén que ha de tractar per igual les diferents cultures que l'integren, una crítica molt similar a la que, dimecres, va realitzar el president Montilla.
Sí. Montilla va dir-ho amb termes molt suaus. Jo crec que s'hauria de dir amb termes molt més clars i contundents. S'ha fomentat una animadversió de la majoria espanyola cap a la diversitat. No veig que hi hagi ningú a Espanya disposat a aconseguir que la realitat espanyola s'entengui amb pluralitat de llengües, cultures i nacions. Ja fa cent anys que Joan Maragall va reconèixer que això era impossible, i sembla que el seu nét, després de moltes giragonses, ha acabat arribant a una conclusió semblant. Espanya no vol ser l'Estat dels catalans. Per tant, no cal que es parli de la desafecció dels catalans respecte Espanya. El que s'ha demostrat és la desafecció d'Espanya respecte els catalans. Arribats al punt que hem arribat, si no hi ha un canvi radical de la política de l'Estat, això ens porta, gràcies a l'esforç que han fet fora de l'àmbit català, a una secessió.

fins a quin punt es pot confiar en uns partits catalanistes que no van saber defensar unitàriament l'Estatut sortit del Parlament?

De la mateixa manera que parla de la desafecció dels espanyols envers Catalunya, aquesta secessió que apunta té gaires números de ser respectada?
La secessió no és una cosa que es pugui aconseguir amb una vareta màgica. Si es vol posar data a un procés d'autodeterminació, el primer que cal és construir les àrees de sobirania a partir de programes sectorials consistents que comptin amb una credibilitat i una acceptació social prou àmplia. Els que vulguin exercir la sobirania, haurien de ser conscients que és un procés que s'ha de treballar amb constància, rigor i complicitat social. Això ens porta a interrogar-nos sobre quina és la capacitat d'acció conjunta del catalanisme i fins a quin punt es pot confiar en uns partits catalanistes que no van saber defensar unitàriament l'Estatut sortit del Parlament, són capaços de defensar un procés de sobirania. Si no podem jugar fort amb la sobirania defensant un Estatut majoritari del 90% del Parlament, com volem jugar fort amb la sobirania defensant un procés d'independència?

Òmnium va donar suport a l'Estatut del 30 de novembre. Aquell text hauria solucionat la crisi actual?
L'Estatut que va sortir del Parlament tenia les seves limitacions, però era el resultat d'un consens molt majoritari. Després del bloqueig a què s'havia sotmès el projecte del lehendakari Ibarretxe, que va ser rebutjat d'una manera rotunda, el govern del PSOE presentava el procés estatutari català com la via vàlida per transformar la situació d'una nacionalitat com Catalunya. Que ara es digui, després d'una passada del ‘ribot', que l'Estatut penja d'un fil, és un indici de l'absoluta incapacitat de l'Estat espanyol per readaptar-se. És un indici de la magnitud de la crisi de l'Estat espanyol.

un país en què el Tribunal Constitucional està donant l’espectacle que està donant, és democràticament impresentable

Aquesta crisi es percep de la mateixa manera a nivell internacional?
L'Estat espanyol, quan va fer la seva transició democràtica i es va estructurar en un model autonòmic, va guanyar-se una certa credibilitat internacional, perquè semblava que havia sabut articular la seva diversitat. Pot haver-hi una percepció internacional no-experta, que encara ho puguin veure així, però els observadors polítics estan veient com l'Estat espanyol arriba a una situació d'incapacitat de gestionar tant la seva pluralitat com la independència dels poders polítics. Un país en què el Tribunal Constitucional està donant l'espectacle que està donant, és un país democràticament impresentable.

encara hi ha sistemes d’acolliment públics que es desentenen del català, i no és lògic que un sistema d’acolliment generi exclusió

Com a vicepresident de la Secció Filològica de l'IEC, fa uns dies va realitzar una ponència sobre l'acolliment lingüístic dels nouvinguts. Aquest és un punt clau per al futur de la llengua?
Sí, sobretot el fet de no separar l'acolliment social de la llengua. Ara s'està preparant una llei d'acollida en què és d'esperar que s'apliqui un compromís de convivència entre la societat receptora i els nouvinguts. En aquests moments, encara hi ha sistemes d'acolliment públics que es desentenen de la llengua catalana. No és lògic que un sistema d'acolliment generi exclusió. Hi ha una espècie de fals paternalisme que considera que si s'amaga el català, es fa més fàcil el procés d'integració, quan el que es facilita és el procés de segregació. Si el nouvingut només coneix una llengua, sempre té un handicap.

Els moviments socials que demanen papers per a tothom, reclamant drets per als nouvinguts però sense demanar-los cap deure, estan fomentant un procés de tensió social?
Hi ha d'haver un compromís en què sigui tant important la lluita contra les desigualtats com, inseparablement, el treballa per una incorporació cultural a la societat d'acollida. Si se separen les dues coses, serà un gran error.

La nova llei d'acollida anirà en aquest sentit?
Conec les bases que es varen fer fa un cert temps i, en bona part, aquests plantejaments hi eren presents. En els tràmits posteriors, hi ha hagut manifestacions clares de la necessitat de vincular el compromís d'una integració igualitària en termes socials amb una incorporació a la cultura pròpia.

Com a exsubdirector de Política Lingüística, com valora la tasca de la Generalitat en el camp lingüístic?
La Generalitat, des de l'any 1996, ha centrat la seva activitats sobretot en projectes legislatius, tant la llei de política lingüística com el nou Estatut. Ara que sembla que tenim un marc legal definit, s'obren unes possibilitats importants d'actuació per a la política lingüística. Hi ha una gran quantitat d'àmbits, des dels joves als nouvinguts, l'empresa o el cinema, en què fa falta que hi hagi polítiques ambicioses.

Comparteix les crítiques de l'expresident Jordi Pujol cap a la campanya ‘Dóna corda al català'?
Era necessari reprendre les campanyes de sensibilització. La societat ha de tenir informació de quins són els objectius que col·lectivament planteja el govern. Crec que la intenció de promoure que la gent utilitzés el català, encara que no el dominés gaire, era encertada. Les finalitats em semblaven correctes. Potser era més discutible si la Queta era la imatge més adequada per arribar a aquests objectius, perquè el missatge potser quedava diluït. En tot cas, no és desacreditable en bloc.

era imprescindible que no continués governant el Partit Popular a les Balears, perquè havia governat amb un esperit de revenja

Vostè té les seves arrels a les Illes Balears. Com valora la nova situació política?
Era imprescindible que no continués governant el Partit Popular, perquè havia governat amb un esperit de revenja inexplicable. Era imprescindible que s'aturés la seva follia destructiva del paisatge, l'entorn, la cultura, el creixement del país... També m'alegro que el govern de progrés actual no governi amb l'esperit de revenja simètric a l'anterior.

Amb el debat dels pressupostos, les esperances dipositades en el nou govern s'han començat a diluir, fins al punt que l'OCB ha criticat la poca dotació que es destina a política lingüística. Ho veu així?
L'eficàcia de la política lingüística no depèn únicament d'una qüestió pressupostària. Les insuficiències actuals s'han de corregir, però el que ha dit el president Antich és que la política lingüística no es pot deixar exclusivament en mans de la direcció de política lingüística, sinó que l'ha de fer tot el govern. I aquesta és una cosa que no s'ha vist encara a cap dels governs de cap dels Països Catalans.

IB3 i el Diari de Balears van fer sonar el seu nom com a futur responsable de l'Institut Ramon Llull a les Illes Balears. És cert?
Hi ha coses que són certes i coses que encara no ho són, o bé són incertes. Quan em van parlar de la possibilitat que intervingués com a responsable de les Balears en la reincorporació a l'Institut Ramon Llull, vaig dir que em semblava una consideració, però com tampoc sabia en què consistiria. En aquest moment, estic molt bé a la UOC, un vincle que si canviés de posició, no voldria trencar, però també estic a l'expectativa. M'interessaria que la incorporació de les Balears al Llull sortís molt bé, pel potencial que tindria la cultura catalana en general. I si un estat com Andorra també s'hi incorporés, encara li obriria una projecció més important.

podria ser que algú se sentís tan desemparat que no tingués ni 'intempèrie', i aquesta és la situació que hem de superar

El 30 de novembre, obrirà les setenes jornades de L'Opinió Catalana amb el suggerent títol 'El sobiranisme, la intempèrie, la casa i els mobles'. En pot avançar algun detall?
Intentaré parlar de la situació d'intempèrie en què es troben les aspiracions nacionals. Crec que hi ha un cert desemparament de les aspiracions nacionals, que no troben un lideratge polític clar. La ‘casa' fa referència a una proposta que hi ha de crear una casa comuna del catalanisme, proposta que respecto i que em sembla interessant, però els ‘mobles', per mi, són el més important. Sortir de la intempèrie ha de ser entrar a una casa ben moblada. O tenir diferents cases ben moblades en què, cadascuna amb el seu estil, permetin viure-hi de manera confortable. El que passa en aquests moments em recorda a un acudit en què dues persones recordaven les misèries de la guerra: un deia que, molt sovint, havia hagut de dormir a la intempèrie. L'altre ho va voler fer més gros i va dir: ‘nosaltres, ni intempèrie teníem!'. De vegades, podria ser que algú se sentís tan desemparat que no tingués ni intempèrie, i aquesta és la situació que hem de superar.