La via autonomista ja no dóna més de si, després d'un Estatut retallat i amb possibilitats serioses de patir una segona retallada en un Tribunal Constitucional més ostentosament polític que mai, i més devaluat que mai. I constatem també el final de la nonata via federalista d'un PSOE que en quatre anys ha fet un viatge des dels equilibris de Santillana del Mar al Manifiesto Autonomista de Toledo. L'Estat no vol actualitzar-se: no és que "hagi desaprès d'entendre an els seus fills", com deia Joan Maragall, és que no vol entendre res.
La nostra alternativa passa per articular una majoria social que opti per un estat propi com la millor opció per desplegar les nostres capacitats nacionals, de benestar col·lectiu i de competitivitat econòmica, perquè la nostra dependència és una trava per desplegar-les. L'eina ha de ser una consulta popular per la via de referèndum; i el camí, propiciar les millors condicions per arribar-hi, i queda molta feina per fer. Condicions socials, polítiques i econòmiques que facin possible no només la consulta sinó l'assoliment de la independència i la viabilitat d'un estat propi. Continuar construint espais de sobirania i de progrés que ens facin cada cop menys dependents, i fer-ho també des de la societat civil i amb la societat civil, teixint xarxes de complicitat amb objectius comuns. Perquè un Estat que no reconeix en la seva Constitució el dret a l'autodeterminació, tot i haver subscrit tractats internacionals que el reconeixen, ha de tenir al davant una majoria social i política forta.

Res no ens vindrà rodat, i no en tenim prou amb la política del greuge ni dels gestos: hem de treballar més a fons que mai per crear aquestes condicions. Que la prudència, ni les presses, amaguin la mandra.