La pregunta que encapçala aquest article no té la intenció de plantejar una oposició (que no existeix, al meu entendre), sinó expressar la diferència de matís que sembla observar-se entre dues maneres de concebre avui les prioritats del partits que competeixen pel vot catalanista (en termes electorals: nacionalista i sobiranista). M’explico. En el marc de la jornada sobre el futur de Catalunya organitzada per Òmnium Cultural i que va tenir lloc aquest passat dissabte a Barcelona (gràcies Òmnium per la iniciativa, i endavant amb les següents!) vam poder escoltar representants dels partits polítics contestant a preguntes sobre la renovació del catalanisme i sobre el seu horitzó estratègic (millorar el sistema autonòmic, una reforma federal o confederal del model d’estat, la independència).
A la taula es van trobar, segons van declarar ells mateixos, dos defensors del model federal (Isidre Molas, PSC i Joan Herrera, IC), un independentista defensor d’un model confederal (Josep Rull, CiU) i una independentista (Anna Simó, ERC). Si bé està clara la diferència entre els dos primers i la resta, què distingia a aquests dos darrers? Una diferència, al meu entendre, fonamental (en el seu doble sentit) traspuava els seus discursos, tot i que malauradament no quedava prou explícita i que us exposo amb la voluntat que, en el debat sobre el catalanisme que suposadament ens espera en els propers mesos, les idees d’entrada siguin el més clares possibles.
El representant de CIU ens parlava i anunciava que era l'hora de (re)fer la nació com a pas essencial pel futur de Catalunya, tan essencial com abans havia estat per Convergència la missió de fer país. En canvi, entre les veus independentistes (no només de la taula de polítics) es destacava la necessitat de fer estat, de disposar d’instruments d’estat per avançar. Què amaguen aquests plantejaments? Al meu entendre es tracta d’una diferència de prioritats i de concepcions sobre la societat catalana. Per a uns, els nacionalistes, cal sobretot recatalanitzar la societat, no deixar que la “Catalunya catalana” es perdi. Pels altres, com a prioritat, cal disposar d’un estat en què la cultura, una determinada cultura, no sigui necessàriament la primera raó de consens social i compromís cívic.
En aquest projecte “la catalanitat” ha d’anar de la mà i, fins i tot a voltes supeditar-se, a un altre tipus de valors com el progrés econòmic i social. I la voluntat ciutadana de pertànyer a un projecte comú de futur, tant o més que el compromís amb una tradició tancada (“la dels que saben què significa una església romànica” en paraules de la dona d’un expresident), esdevenir pal de paller. Per aconseguir aquest nou estat cal donar garanties als que no formen part del corrent cultural autòcton que les seves cultures seran apreciades i considerades com un valor comú de la cultura dels catalans i, en aquest sentit, de la cultura catalana.
La diversitat que reclamen que es reconegui a Espanya aquells que no es volen separar del tot s’haurà de reconèixer en aquest nou estat internament. En altres paraules, no es tracta d’aconseguir que tots siguem més homogèniament catalans (de salvar la pàtria, els ancestres) dins d’un estat espanyol on seguir, ara però com a associats (i, per tant, probablement com a ciutadans de segona), sinó de ser heterogèniament catalans dins d’una Unió Europea (de salvar els projectes de futur). Segur que aquests matisos són superables pel bé del nostre futur nacional. Però si em pregunten quin és el meu model, jo opto pel segon.
