CARME ARENAS NOGUERA (Granollers, 1954)és llicenciada en Història de l'Art i en Literatura Catalana. Actualment és professora, traductora i editora. Ha publicat diversos assaigs sobre literatura catalana i sobre avantguardes europees i catalanes, i ha traduït autors com Italo Calvino, Leonardo Sciascia, Massimo Bontempelli, Umberto Eco o Italo Svevo, per aquest últim va ser guardonada amb el Premi de la crítica Serra d'Or. És secretària general del PEN Club català.

El català viu un procés de reculada?
En general, la nostra llengua retrocedeix en tots els àmbits. HI ha una certa dimissió lingüística tant per part dels parlants, sobretot les capes més joves, com dels àmbits professionals i també dels oficials. Es detecta un cert desprestigi del català com a llengua i això és molt preocupant. El català no es detecta com la llengua del país, amb prestigi. Molts nouvinguts fan un gran esforç per parlar-la i, malgrat tot, no la perceben com la llengua necessària ni per a la integració ni per a accedir a qualsevol feina.

És que malauradament no és necessària... L'expresident Pujol en més d'una ocasió va culpar els catalanoparlants d'aquesta situació, però les polítiques lingüístiques que s'han dut a terme, estan lliures de culpa?
Les polítiques lingüístiques que hem tingut han estat una mica massa edulcorades, molt poc enèrgiques en certs àmbits. Per exemple, des de l'escola s'ha fet una funció efectiva, però no hi ha hagut continuïtat en els àmbits professionals, de tal manera que un estudiant que ha sortit de l'escola essent competent lingüísticament tant en català com en castellà, és molt possible que quan entri a treballar acabi usant molt poc en català. A més, hi ha aspectes més vistosos com ho són la retolació, l'etiquetatge dels aliments, el cinema, etc, on el català hi és més aviat absent. Això compta molt en la percepció de la utilitat i del prestigi d'una llengua.

A Europa tampoc no ens hi volen. L'eurodiputat José Borrell (PSOE) menysprea el català dient que "la seva oficialitat a la UE té una importància molt relativa"...
Em penso que de moment ho tenim malament a Europa, però ho tenim molt més malament a Espanya, on no hi ha cap mena de comprensió pel patrimoni de les diverses comunitats lingüístiques que l'integren. Per tant, si ens ha de defensar aquest estat a Europa, no cal que tinguem cap esperança. Encara seria més contradictori que Europa reconegués el català quan el propi estat no ho fa.

I doncs, ja podem plegar?
Les nostres energies s'haurien de concentrar a exigir a l'Estat que tingui en compte en règim d'igualtat totes les llengües que el conformen, i que protegeixi i promocioni aquelles llengües que més ho necessiten. No és cap cosa desaforada dir que l'Estat espanyol hauria de considerar totes les llengües com a oficials i n'hauria de fomentar el coneixement a tot el seu territori.

És només una qüestió de voluntat política, però en aquest estat, la llengua s'interpreta sovint com un "tic" nacionalista que poc té a veure amb la cultura. És optimista en aquesta exigència?
Bé, cal no deixar-se endur pels tòpics i entendre d'una vegada que les llengües són un patrimoni, i em penso que ningú no ha de voler que el seu patrimoni disminueixi. Si es veu la diversitat lingüística d'un estat com una riquesa i no com un motiu de diferència, tots hi sortirem guanyant. Però per això cal que visquem i usem la nostra llengua amb tota naturalitat les vint-i-quatre hores de cada dia i en qualsevol context.

Amb tota naturalitat, el Govern de Catalunya i el Govern de les Balears han comès un error gravíssim i han escapçat l'IRL, tot, per jugar a fer de polítics amb la nostra cultura.
Malgrat que es vulgui disfressar amb discursos interessats políticament, és un fet que la llengua catalana ens acomuna als principatins, balears, valencians, catalans del nord i andorrans. Tenim una rica tradició cultural i literària comuna i no tenim cap dret a obviar-la per interessos que no tenen res a veure amb la cultura. Aquests darrers mesos s'ha practicat el divideix i venceràs, però no estic segura que aquesta victòria beneficiï ningú.

Potser beneficia aquells que treballen pel trencament de la unitat del català. Les agressions dels governs del PP a les Balears i al País Valencià en aquest sentit es poden suportar gaire temps?
El que hi ha en perill no és sols la unitat de la llengua, sinó la llengua mateixa. No voldria ara fer un discurs catastrofista, però si alertar d'allò que els sociolingüistes ens diuen de fa temps, i és que en moments de dimissió lingüística com aquests, la continuïtat de la llengua sempre és l'amenaça primera. Potser tots aquests esforços per a la discòrdia van encaminats precisament a això, a enfrontar els diversos parlants, però en tot cas hauríem de ser capaços de decidir si estem disposats a perdre-hi tant.

Des del Pen Club es treballa per defensar la llibertat d'expressió d'escriptors, i es constata que la democràcia no l'assegura. Tot just fa 6 anys que es va tancar el diari Egin, després va venir Egunkaria. La situació empitjora?
Aquests darrers anys, i sobretot després dels atemptats de l'onze de setembre a Nova York hi ha hagut una gran retallada de les llibertats arreu del món, tant en els països democràtics com en els no democràtics. S'han fet lleis expresses (pensem en la Patriot Act de Jonhn Ashcroft als EEUU) per poder controlar millor la població i, en general hi ha hagut per part de la població civil una acceptació mansoia d'aquesta nova actitud de molts estats, la qual cosa és el fet més perillós, perquè significa una autocensura per part dels ciutadans.
El novembre passat, el PEN Català va editar un informe titulat Antiterrorisme, escriptors i llibertat d'expressió. El cas Egunkaria i l'empresonament del seu director Martxelo Otamendi hi és citat i, curiosament, és l'únic cas que ha succeït en un estat democràtic. Això ens ha de fer rumiar molt.