El dret de decidir com a eufemisme del dret d'autodeterminació. Amb aquest sentit va néixer el concepte dret de decidir, de la mà, precisament, de la Plataforma pel Dret de Decidir a finals del 2005. Dimarts, però, Artur Mas va corrompre el concepte. Segons el seu punt de vista, el dret de decidir que serà una de les bases del catalanisme del segle XXI sols tindrà capacitat de decisió sobre quines carreteretes vol construir, quans peatges vol pagar o quin tipus de bombetes il·luminen millor els carrers de Barcelona. En resum, sobre els temes de poca volada. El dret de decidir d'Artur Mas és esquerp davant la possibilitat que Catalunya pugui decidir sobre el seu propi futur polític o, com afirma el periodista Francesc-Marc Álvaro, no deixa de ser un concepte "ampli i vague", és a dir, totalment desnaturalitzat.
Segons Mas, Catalunya ja va exercir el seu dret de decidir el 18 de juny de 2006, quan va poder optar entre l'Estatut de 1979 i un nou Estatut pactat amb nocturnitat i traïdoria a la Moncloa. També va ser notable el dens silenci que es va notar just després que Mas afirmés que es deixaria ensarronar per segona vegada per José Luís Rodríguez Zapatero: "Tornaria a fer el que vaig fer", va afirmar el líder de CDC. En aquest cas, Mas va aplicar de manera extremadament sui generis el ‘dret de decidir' que el 90% del Parlament de Catalunya havia decidit el 30 de setembre. Els aplaudiments de joia i alegria que s'havia previst que sonessin després d'aquesta frase, ningú no els va sentir.
Artur Mas va fer gala d'un patriotisme abrandat, de notable intensitat, arribant a afirmar que Catalunya és "la meva única pàtria", o reconeixent que Espanya considera Catalunya tan sols com una "colònia interior". Malgrat la fermesa de les paraules, el conjunt del discurs presentava certes llacunes dignes d'un acurat anàlisi de Contrastant, ja que Mas es va referir, sense cap mena de pudor, a les "Corts Generals" (espanyoles, se suposa), les "eleccions a Corts" (espanyoles), "l'Estat central" (on Catalunya no és més que una perifèria) o que el TGV ha d'arribar "a la frontera francesa", obviant per complet la Catalunya Nord -i, per extensió, la delegació nordcatalana de CDC.
Al llarg de tota la conferència El catalanisme, energia i esperança per a un país millor, Mas va donar per vàlides les tesis que la societat civil catalanista ja fa dies que propugna: s'ha acabat l'època de la pedagogia. "No ens creguem ingènuament que arreglarem les coses amb l'Estat a base de pedagogia, fent-nos els simpàtics", va afirmar. Finalment, Mas s'ha adonat que Espanya no té cap interès per entendre Catalunya: "Nosaltres volem transformar Espanya en un Estat plurinacional, i ells no olen ser canviats i prefereixen exercir com un Estat uninacional".
El líder de CDC, doncs, comparteix l'opinió que el catalanisme ja ha acomplert els seus objectius històrics, ja "ha tingut èxit en la regeneració d'Espanya". És per aquest motiu que planteja noves fites. Però si Mas coincideix amb el diagnòstic amb la societat civil, la recepta que proposa en dista força. Mas aposta per "situar Catalunya la món, és a dir, construir la Catalunya global. (...) Catalunya ha d'esdevenir l'àrea central d'una part del món, concretament de la Mediterrània", una proposta engrescadora en molts aspectes, que va generar notables aplaudiments entre la concurrència, però que no deixa d'estar supeditada a la frase ja esmentada: "Nosaltres volem transformar Espanya en un Estat plurinacional".
En el seu conjunt, la conferència de dimarts va estar pensada per treure el catalanisme del pou sense fons en què es troba immers. Mas va lloar la feina feta pel catalanisme al llarg de la història i la va posar com a exemple de progrés per al país, per bé que, el·lípticament, va acabar realitzant una crítica ferotge als fonaments essencials del pujolisme. Amb la frase "per a bastants catalans, Espanya s'ha fet més atractiva i Catalunya menys", va deixar ben clar quin era el balanç dels 23 anys de govern de CiU.
