Barcelona · Què en faríem d'un país on el sentit de pertinença prové només dels més convençuts ja fa temps? Sigui per diferències de raça, missatges, pancartes o colors fóra engrescador que a la Festa Nacional de Catalunya es fes especialment visible la presència dels nous catalans i convé que tots plegats aprofundim sobre el perquè.

Catalunya canvia i poc m'equivoco si afirmo que a dia d'avui poca gent hi deu haver que no conegui persones que han iniciat una nova vida entre nosaltres, ja sigui la via de coneixença casual o bé estratègicament treballada. La barrera cultural és una de les principals fonts de distanciament i d'incomunicació amb les comunitats recentment arribades i tota acció d'acostament mutu, per petita i individual que sigui, ha de ser reconeguda, celebrada i fomentada.

Quan fem cultura fem societat. N'hi ha qui d'aquesta forma de fer també en diu fer política, afirmació que no costa gens d'acceptar quan fer cultura i fer política es fonen en la participació social i en la presa de decisions d'allà on fas la vida. Si més no, és la manera que tenen moltes persones d'intervenir en el futur del país en què creuen. En aquest moment en què ni l'economia ni la moral col·lectiva estan passant precisament un temps encisador, visualitzar el compromís amb el país de la nova població adulta de Catalunya fa el futur més esperançador. Especialment si tenim en compte l'espiral reivindicatiu en què estem immersos, que s'albira creixent, aquesta visualització constitueix, crec jo, una simbologia necessària.

Sense excepcions, tothom que vivim a Catalunya ens veiem afectats pel risc que minvi la nostra capacitat d'autogovern i, amb ella, la sostenibilitat socioeconòmica i cultural que mereixem. Convidem-nos a treballar plegats per fer possible que aquesta visió de les coses sigui àmpliament compartida.