Així va anar perdent les colònies a finals de segle XIX i així es comporta ara envers Catalunya, amb una actitud arrogant i de negació envers tot allò que no entra dins els seus esquemes. O en podríem dir els seus interessos?

No és casualitat que tots, TOTS, els expresidents del govern d'Espanya preguntats sobre les reivindicacions legítimes de Catalunya i el moviment independentista, des de González a Zapatero i Rajoy, per no parlar de d'Aznar, hagin coincidit a negar-lo, dient que no passarà, que no hi ha lloc a la Constitució, que això és una follia d'uns pocs i que ja tornarem al bon camí, com qui està enmig d'una passa, d'aquelles que el temps tot sol guareix. Deixar que els problemes se solucionin sols ja sabem on porta, a fer-lo créixer absurdament.

Contra els desitjos legítims del poble català sembla que hi ha preparades totes les plagues bíbliques conegudes, més algunes de noves, com per exemple el tema d'Europa. Aquesta darrera argumentació està fent desequilibrar i posar en ridícul el ja migrat paper de la diplomàcia espanyola.

Les ingerències que es permet el President Rajoy i ministres seus en afers d'altres països -com pot ser Escòcia per parlar de les declaracions de Rajoy d'aquesta setmana i el subsegüent debat al parlament escocès-, a part de demostrar molt poca finesa i una ignorància imperdonable, pot representar un posicionament en contra d'Espanya per part d'aquests països que ja veuen el gruix ben prim dels polítics espanyols.
Espanya és més un estat monolític del segle XIX que l'estat modern, plural i amb projecció de futur que podria haver estat"
Països, d'altra banda, que fins ara han tingut l'elegància de no posicionar-se per deixar que sigui precisament el govern d'Espanya qui resolgui el seu problema intern. Entre l'afer de Gibraltar i ara Escòcia, a part d'altres ridículs que anem col·leccionant, la diplomàcia espanyola potser sí que comença anar a la deriva.

Empro la paraula 'deriva' perquè pel simple fet de minimitzar la voluntat col·lectiva majoritària del poble de Catalunya, expressada vivament en la Via Catalana, s'ha argumentat des de Madrid que això és només una quimera del president Mas, la deriva independentista de Mas, han dit algun polítics espanyols. Doncs davant d' això hem de començar a fer palès que la deriva potser només ens arribarà si Catalunya continua formant part d'aquest engranatge fet per força que és Espanya, que ja no convenç ningú i que beneficia només uns pocs.

Espanya és més un estat monolític del segle XIX que l'estat modern, plural i amb projecció de futur que podria haver estat. Amb uns polítics sense nord, que intenten dissimular la seva incapacitat per resoldre els problemes reals del país, tot fabricant-ne de nous, treuen arguments d'on no n'hi ha, a veure quin un més insensat que l'altre. Un embolica que fa fort, maniobres de distracció per veure si ens entretenim o ens dividim, en comptes de fer un front comú. I és clar que sempre troben algú disposat a fer-los la feina.

Desacreditat a les institucions europees i a molts països de fora d'Europa que s'havien empassat aquella operació de fum de l'Alianza de civilizaciones de Zapatero, cal que el govern d'Espanya comenci a deixar aquesta actitud d'orgull i de negar les evidències i que treballi per a la seva gent, no només per a una oligarquia que fa de sangonera i que mentre ella vagi ben tipa, el país, tant se val! Si no, té deriva assegurada.