La llei proposa sancions de 30.000 a 600.000 € pels organitzadors de convocatòries no autoritzades –al mateix nivell, per exemple, que la tinença il·legal d'armes no catalogades-- o la sanció de fins a 1.000 € per accions tan contingents com moure les tanques que delimiten perímetres de "seguretat". Les ofenses a Espanya tindran la mateixa categoria que la fabricació il·legal, comerç i tinença d'armes reglamentàries.

Alguna cosa passa quan a l'Estat espanyol la crisi econòmica, que no només és motivada per factors exògens a l'acció política, ressent d'una forma tant agressiva les llibertats i drets civils de la ciutadania. Semblava que l'aznarisme era el súmmum de la intolerància, acostumats com ens tenien a un inefable Ángel Acebes que gosava negar sense titubejar, allò que els fets demostraven com a inqüestionables veritats.

Però les majories absolutes, a l'Estat espanyol, insisteixen a mostrar-se altament perjudicials per a la democràcia, i sembla que l'arrogància de l'aznarisme ja s'ha vist superada pel cinisme del rajoisme.

Tradicionalment, la ciència política, diferenciava entre dos tipus de participació; la convencional –vaga, manifestació, vot, enquestes, etc-- i la no-convencional –revoltes, desobediència civil, insubmissió, etc...-- Una per a definir expressions institucionalitzades, legalitzades i acceptades per la democràcia i, una altra, per aquelles formes no institucionalitzades però, des d'un punt de vista teòric, absolutament legítimes si del que es tractava era de defensar les llibertats civils.

L'actual govern espanyol persevera en modificar aquests preceptes de la ciència política moderna, amb una legislació que farà passar per no-convencionals aquelles formes de participació que un democràcia madura hauria de tolerar i, fins i tot, mostrar interès per les motivacions de dites manifestacions.
L'Estat sembla destinat a defensar la seva pròpia raó de ser i la seva supervivència, encara que el preu a pagar sigui la pèrdua de llibertats"
Coincidint amb el temps es produeixen dos fenòmens oposats. A Catalunya hi ha una procés emancipatori, civil, transformador, que té com a objectiu la plena sobirania i la llibertat. I és aquesta la gran força de l'anomenat procés. La implicació de la societat. En canvi, a l'Estat espanyol, triomfa una ona reaccionària, repressora, intimidadora, que anul·la qualsevol forma o expressió de pensament crític.

No voldria fer un discurs maniqueu de bons i dolents. Seria massa simple i, a més, injust. Però sí que em sembla destacable apreciar dues conductes, dues formes d'interpretar la subjectivitat, l'individu i la democràcia. Una que intenta aglutinar, comprendre, dialogar. L'altra que es tanca, que exigeix, que abraona. No parlo de l'actitud de la gent. Conec tants ximples aquí, com gent impecable allà.

Té a veure amb l'hegemonia d'un discurs, d'una forma d'entendre la política i, finalment, de la imposició d'un pensament únic que comporta l'existència d'un estat amb insuficiències democràtiques. Un mateix estat què, malauradament, només sembla destinat a defensar la seva pròpia raó de ser i la seva supervivència, encara que el preu a pagar sigui el silenci i la pèrdua de llibertats dels seus ciutadans.