Barcelona · Les dinàmiques endògenes i les pressions exògenes que ha patit i pateix el procés dels referèndums d'autodeterminació arreu del Principat potser ens priven de mirar en perspectiva què significa aquest procés i quines conseqüències té. M'atreveixo a oferir cinc punts que ens poden servir per analitzar el moment actual i, potser, extreure conclusions que ens permetin aprofitar l'oportunitat que significa aquesta etapa que molts voldríem de maduresa definitiva de la part de societat catalana que anhela una Catalunya lliure i sobirana en el marc de la Unió Europea.

Primer. No s'ha de mesurar l'èxit de les consultes per les reaccions adverses, menystenidores o humiliants que l'Estat espanyol ha proferit. L'èxit de les consultes es mesura per la quantitat de municipis que han sabut organitzar, gestionar i desenvolupar un fet democràtic essencial com és una votació. A dia d'avui ja s'han realitzat a 247 municipis, han estat convocades prop d'un milió de persones, el percentatge de vots s'ha situat pels volts del 25%, el vot favorable s'ha situat en el 90 i el 95% a l'hora que no s'ha produït cap incident destacable.

Segon. La comparació de percentatges amb eleccions que compten amb el suport de la maquinària estatal i autonòmica, i que compten també amb uns mitjans engreixats per la publicitat institucional és tramposa. Una vegada més, es veu el llautó: el que per nosaltres és una festa cívica i democràtica plena d'il·lusió, per ells és una costellada que, paradoxalment, comparen amb eleccions suposadament serioses. De la mateixa manera que els qui estan segurs que el sí mai guanyaria un referèndum d'autodeterminació són els mateixos que tenen clar que no s'ha de permetre.

Tercer. Els referèndums realitzats arreu del país han permès a la societat catalana visualitzar el nivell de compromís nacional de les principals forces polítiques als ajuntaments del país. Convergència i Esquerra les han fet possibles, socialistes i populars les han boicotejat, mentre Iniciativa s'ha afegit a les majories municipals en algunes ocasions però ha estat decisiva en el no de Barcelona en no voler votar conjuntament amb Convergència i Esquerra el suport municipal a la consulta del Cap i Casal. Al Parlament de Catalunya el suport per les consultes del 25 d'abril n'ha estat una nova demostració: CiU i ERC a favor, l'abstenció d'Iniciativa i el rebuig frontal del PP, PSC-PSOE i Ciutadans.

Quart. Dit tot això, ara caldria conservar i no malmetre l'enorme capital polític i l'immens patrimoni d'il·lusió que ha significat aquesta iniciativa popular. La delicada situació política, econòmica i social que viu Catalunya no ens permet que experiències inèdites i amb un innegable regust de victòria siguin malbaratades des de l'atàvic caïnisme que afecta parts petites de la nostra societat però que immediatament són amplificades i utilitzades per desacreditar el conjunt del nacionalisme i de l'independentisme. Cal tancar el cicle de les consultes amb el regust d'èxit que tenim ara i cal encarar el repte polític que aquest fenomen ha plantejat. No ens podem permetre, doncs, que expirin en la indiferència. El mateix 'sentit d'estat' que hem reclamat sovint i seguim reclamant a la classe política ha de ser una imposició moral per a la societat civil organitzada.

Cinquè. Cal esperar, per tant, coherència i posicionaments polítics diàfans sobre la qüestió del Dret a decidir per part dels principals líders polítics catalans. Cal que tothom expliqui quin Full de ruta proposa per a la nació i en quins terminis el pensa executar.

Ara ja sabem que hi ha múscul, que existeix la força necessària per dreçar el futur. Ara ens cal intel·ligència i determinació. Tal i com va escriure Pla al llibre de signatures de Cruzzet "Lluitar és feina d'homes; lluitar i guanyar és feina d'homes intel·ligents.".

Ara és l'hora, catalans?