Salvador Cardús creu que CiU té dificultats per “articular un projecte de futur a través d’un discurs clar i amb un estil convincent” i que, políticament, des de la seva “frustrant victòria a les eleccions de 2003, CiU quequeja”. Hi ha, segons assegura Cardús en un article a l’Avui, raons de fons que poden donar compte d’algunes de les limitacions de la federació. Una és “el galdós paper de CiU en el debat estatutari i, sobretot, la seva “magistral” jugada final, pactant en solitari a la Moncloa unes rebaixes que havia promès que mai no acceptaria”. Si, a tot això, s’hi afegeix que “el rendiment polític esperat com a contrapartida d’aquell acord ha estat nul, és notori que CiU porta plom a les ales”.
Allà, segons el sociòleg i periodista, “CiU va malbaratar bona part de la seva credibilitat per dibuixar ara un escenari de futur que vagi més enllà de l’Estatut pactat a la Moncloa”. A més, “CiU no sembla capaç d’imaginar altre camí per a Catalunya que no sigui l’aliança d’interessos amb qui governa Madrid per oferir renúncies nacionals a compensar en espècies, una via que comença i acaba sempre en frustració”. En aquest sentit, creu que “Artur Mas i CiU només podrien desfer-se del llast d’aquella patinada si en reconeguessin l’error”, però reconèixer-lo seria “tant com acceptar la interpretació en clau partidista d’un gest que encara ara es vol presentar com a sacrifici patriòtic”.
Una segona raó de fons és la federació entre CDC i UDC, que “en temps de Jordi Pujol sumava, perquè cap dels dos partits no discutia la supremacia del lideratge del president, ara resta”. Cardús diu no saber quantificar el desgast electoral d’aquesta mala relació, però assegura que sí que es pot evidenciar el “resultat del discurs polític, interrupcions i repeticions espasmòdiques, és a dir, més quequeig”. Ara bé, el que debilita CiU és “que no sàpiga explicar quin és el país que vol liderar”; ho va fer “el 2003, en condicions molt adverses, abans del quequeig actual”, però creu que “a hores d’ara, no ofereix un horitzó nacional ambiciós”. Sembla que “CiU no es veu en cor d’oferir altra cosa que una gestoria amb més experiència i més ben dirigida que la dels adversaris”, però això, segons Cardús, “no és un projecte de país”. Segons el sociòleg i periodista, la gran pregunta és “si els actuals líders de CiU són capaços de sortir del laberint”.
Cardús finalitza l’article afirmant que “el quequeig no tan sols fa confús el missatge, sinó que cansa. I hi ha un espai socialment moderat però nacionalment ambiciós que espera, de casa estant, com s’ha vist a les darreres eleccions, que se li ofereixi futur i que se li parli sense embuts”.
