Amb aquest símil futbolístic no s'estan de presumir, en alguns cercles del PSPV-PSOE, pels caps de llista que lluiran als comicis estatals del proper mes de març. Un trident gairebé insuperable, diuen, i això que tot just ara el Barça no travessa, ni de lluny, el seu moment de joc més gloriós. Ben mirat, però, és cert que les llistes socialistes de Castelló, València i Alacant seran liderades per polítics de primera fila.
En el primer cas, pel fins fa poc ministre d'Administracions Públiques, Jordi Sevilla; en el segon, per la vicepresidenta del Govern espanyol, María Teresa Fernández de la Vega, i en tercer terme, pel titular de la cartera de Sanitat al mateix executiu, Bernat Soria. I tots tres, per cert, nascuts a les comarques valencianes, si bé amb lligams diversos: l'exministre sobretot té els seus cercles d'amistat al cap i casal i la rodalia, Bernat Soria és un home de la Ribera -nascut a Carlet i metge a Cullera-, mentre De la Vega va viure la seua infantesa entre València i la no menys històrica Xàtiva, tot i que de ben jove va emigrar a Madrid.
Doncs bé, amb aquestes cares mediàtiques pretenen els socialistes valencians de no fer el ridícul. Perquè això seria, i no cap altra cosa, repetir els resultats del proppassat 27 de maig, quan el PP els va treure divuit punts percentuals de vot. Tenint en compte que al 2004, en la cita electoral en què José Luis Rodríguez Zapatero va fer cap a la Moncloa, la distància entre totes dues formacions tan sols va ser de quatre punts -evidentment, a favor dels populars-, al carrer de Blanqueries de València, on hi ha la seu i la transitòria gestora del PSPV-PSOE, es conformarien a acostar-se a les xifres d'ara fa quatre anys. No ho tindran gens senzill, però.
Així ho veu, i serà perquè té alguna dada que apunt en aquesta direcció, la cap del comitè electoral del PSPV per aquests comicis, l'exalcaldessa de Gandia i exdiputada Pepa Frau, la qual ja ha avançat que el panorama no és gaire engrescador. Ni de bon tros, és engrescador. El discurs frontissa del PP té al País Valencià el seu màxim paradigma, i tan sols cal repassar la reacció dels conservadors en conèixer els 'número 1' socialistes pel març, en aquestes contrades. L'únic que s'ha salvat de les invectives populars ha estat Jordi Sevilla, potser perquè ja és la tercera vegada que encapçalarà la llista castellonenca i perquè és fefaent la seua condició d'exministre, cosa que, d'alguna manera, li dóna una pàtina de polític perdedor. A més, és notòria la condició de valencià de Sevilla, encara que mai no ha tingut cap relació amb la política autòctona.
En canvi, el PP valencià ha atacat al coll als altres dos candidats, que sí que s'estrenen com a titulars al Congrés en les llistes. I de quina manera. En concret, han acusat De la Vega de "no ser una autèntica valenciana", tot just per aquella emigració juvenil a Madrid. La vicepresidenta espanyola no parla el valencià ni ha visitat amb assiduïtat el País Valencià, però el to dels populars contra aquest currículum sembla un xic excessiu.
Molt més groller encara ha estat la crítica oberta, descontrolada i sense marxa enrere que ha pronunciat el secretari general dels populars autòctons, Ricardo Costa. El germà de l'exministre de Turisme de José María Aznar, que malgrat els seus orígens castellonencs no parla la llengua pròpia ni els actes més solemnes i protocol.laris, n'ha etzibat una de ben grossa: ha volgut deixar en mal lloc el PSPV-PSOE per haver situat Bernat Soria, "un andalús que parla català", com a cap de la candidatura alacantina. "Andalús que parla català". Com sona.
En realitat, Soria és de Carlet (Ribera Alta), zona catalanoparlant com poques arreu de l'àrea lingüística. El seu valencià és alletat i absolutament fluid. El seu propi nom, traduït al català de fa anys, el delata com una persona, com a mínim, respectuosa amb les seues arrels.
Ben al contrari que la gran majoria, per no dir la pràctica totalitat, dels populars valencians, que tret de comptadíssims casos, i comptadíssims de debò, són coneguts pels seus noms en castellà i per l'escàs ús que fan de la llengua d'Ausiàs March.
Costa, potser producte d'algun malentès, ha llançat la bajanada en qüestió... i no ha calgut que rectificara ni demanara disculpes. Tot i que l'errada no ha passat desapercebuda a la premsa valenciana, tampoc no ha estat necessari que el seu instigador haja esmenat la tara. És el que passa quan l'oposició està feta miques: ja la pots dir ben grossa, que la incompareixença del rival et permet de tenir-hi barra lliure. Tan sols alguns pocs opinadors han posar de relleu aquesta desgavellada situació. Perquè resulta almenys curiós, i fins i tot grotesc, que siga el PP, justament el PP, qui acuse ningú de situar en les llistes valencianes paracaigudistes, forasters o allò que se'n diu cuneros. Justament el PP... Justament el partit que als darrers comicis estatals ha fet diputats pel País Valencià els murcians Eduardo Zaplana, Federico Trillo i Vicente Martínez Pujalte, els tres principals diputats populars a Madrid provinents de les circumscripcions valencianes. Tot just un partit que té disset diputats al Congrés -vuit per València, sis per Alacant i tres per Castelló-, dels quals vuit no en són oriünds, de terres valencianes.
El trident de què presumeix el PSPV com si fóra la davantera del Barça, un trident que asseguren ja està provocant efectes positius en les enquestes amb vista als comicis del març vinent, és, en boca del PP valencià, una mena de fitxatges d'urgència i sense cap relació amb la terra per la qual seran escollits diputats d'ací pocs mesos.
Fer aquesta mena d'asseveracions, però, ix debades al PP valencià. No fa ni un mes que des d'aquestes fileres també van acusar de "pertorbats mentals" els defensors dels Països Catalans.
Definitivament, insultar és gratis, al País Valencià.
