Els aiguats que aquests dies passats han patit les dues Marines han evocat, inevitablement, els que les dues Riberes van viure el 20 d'octubre del 1982. Si bé les desfetes no han estat ara tan notables, l'estat en què han quedat municipis com Els Poblets o El Verger fa pànic. No menys pànic fa, també, la situació del PSPV-PSOE. Després de la dimissió del seu secretari general des de l'any 2000, Joan Ignasi Pla, se n'ha fet càrrec una gestora. Aquesta interinitat no és nova, pels socialistes valencians, ja que és la tercera ocasió en què hi han hagut de recórrer, des que al 1995 Eduardo Zaplana ocupara el Palau de la Generalitat... tot substituint qui n'havia estat president des del 1982, Joan Lerma.
Doncs bé, aquell personatge que va presidir la Generalitat durant 13 anys sota les sigles del PSPV-PSOE torna ara a comandar el partit. De Naranjito als telèfons mòbils de quarta generació, durant aquest quart de segle la figura de Lerma no ha deixat de vigilar tot allò que s'esdevé al si de la formació del puny i la rosa. Fet i fet, també és portaveu socialista al Senat, una mena de parc juràssic en què conviuen ell i Fraga, però on també hi ha la possibilitat de fer escalfar nous valors: el PP va foguejar el jove valencià Esteban González Pons com a portaveu, un càrrec que avui ostenta un altre bon orador, Pío García Escudero.
Al PSPV-PSOE, però, aquest modus operandi sembla utòpic. Quan ha calgut trobar algú que calmara els ànims i permetera que el partit obtinga un bon resultat al març, al secretari d'organització federal, José Blanco, no se li ha acudit ningú millor que Lerma. Potser perquè era, d'aquells que trepitjen la filial valenciana, qui tenia més a prop. El mateix Pepiño ha assegurat que l'expresident “és la persona del PSPV més valorada pels ciutadans valencians”.
Ja es veurà quina és la reacció dels votants quan es posicionen d'ací cinc mesos. No és gaire descartable que els simpatitzants penalitzen aquesta manera de fer. Primer, Pla va no va dimitir el càrrec a la nit electoral -allargant innecessàriament la seua mort política-; després, el partit el va deixar caure quan va esclatar el presumpte cas de corrupció -sense atendre les explicacions aportades pel mateix Pla, que durà el cas als tribunals-, i finalment, per si no n'hi havia prou, serà el sempitern Lerma qui prenga les regnes. La seua barba blanca, completament blanca, dicta sentència: els anys, les dècades, passen; el PSPV-PSOE, però, no abandona el seu especial joc d'equilibris i el seu costum de ser dirigits per líders de fa temps. Lerma, Ciscar, Asunción i ara Pla encapçalarien aquest peculiar rànquing sectari.
En efecte, Joan Ignasi Pla no perdrà pistonada, malgrat tot el que ha succeït. Ha perdut el tren que el duia a Madrid com a número dos de la llista al Congrés que liderarà María Teresa Fernández de la Vega, però no per això s'estarà de medrar. Qui vulga aspirar a rellevar-lo en el càrrec haurà d'aconseguir, com a mínim, el plàcet de Lerma i de Pla. Aquests estira i arronses amenacen d'hipotecar per sempre més el PSPV-PSOE. Ningú no tindrà mans lliures per fer i desfer si les componendes no passen a formar part del passat.
A les Corts valencianes els socialistes també estrenen lideratge. Ángel Luna, exalcalde d'Alacant, és el nou síndic. Un altre personatge reviscolat, un altre hereu del passat. No debades, Luna va abandonar la política a finals dels anys noranta, i ha retornat fa poc. En aquest període, ha assessorat empreses constructores, entre les quals destaca la que controla Enrique Ortiz, el principal constructor d'Alacant, l'ànima del macroprojecte urbanísitic que el PP pretèn aixecar al barri de Rabassa: 15.000 habitatges als afores de la ciutat que han dut l'agrupació municipal socialista a badar d'allò més. En primera instància, els socialistes van aprovar el pla, per tot seguit desentendre's, en veure l'oposició que mantenia el partit a València. Aquelles dissensions van partir en dos el PSPV alacantí, que va haver de nomenar, igualment, una gestora. La presidia un altre cap visible del socialisme valencià: l'expresident de les Corts valencianes Antoni Garcia Miralles.
Les dots parlamentàries d'Ángel Luna són indubtables, més encara quan les crítiques al verb de Pla eren tan usuals. En tot cas, i com passa amb l'expresident Lerma, el futur del partit no sembla passar per persones que ja han complert els 55 anys.
Al capdavall, la conclusió és ben clara: en temps de crisi, cal l'experiència i el savoir faire dels dinosaures del partit. El problema, al PSPV, és que aquests dinosaures sempre hi són presents. En la salut i en la malaltia, en l'èxit i en l'adversitat. El PP de Francesc Camps, mentrestant, no para de riure... en silenci. És la primera llei de la política: quan el teu gran rival travessa moments de dificultats palpables, no cal obrir la boca. Tot és ben evident.
