S’esgota la campanya electoral valenciana més important de l’última dècada quan tot just semblava que començava a arrencar. L’absència de debats –i fins i tot, pel que respecta al president Camps, l’absència d’entrevistes–, la por dels uns i dels altres a perdre alguna part del seu electorat tradicional i, també, la incertesa per un seguit d’enquestes del tot contradictòries, ha generat una sensació d’esmorteiment només alterada els últims dies: el PP, amb l’apel•lació al “vot útil” i un “valencianisme”
exacerbat, ha atacat el coll dels dos partits regionalistes que podrien furtar-li alguns valiosíssims milers de vots, mentre el PSPV-PSOE clama obertament perquè aquells que van fer-li costat el 14 de març de 2004 tornen a fer-ho ara, amb motiu dels comicis que han de determinar el color de la Generalitat Valenciana.
El Partit Popular ho tenia fàcil: només calia ‘vendre’ el cúmul d’esdeveniments internacionals que tenen com a seu el País Valencià i afegir-hi unes gotes de victimisme en relació al Govern estatal, a fi de mobilitzar el seu electorat, convençut que no passava res, quan hi havia governs socialistes. Si aquest triomfalisme s’acompanya d’un anunci com el que poques hores abans de l’inici de la campanya va fer el candidat Camps –qui va condicionar l’arribada de la Fórmula 1 a València a una victòria dels populars el proper diumenge–, l’aposta encara és més clara. O futur o passat, o epicentre del món o comunitat en blanc i negre, han insistit a repetir. Aquest discurs, de fet, no sols homogenitza el seu electorat, sinó que n’afegeix alguns nous votants indecisos i, el gran problema dels socialistes, desmotiva alguns sectors del rival que poden ser providencials en el resultat final.
El PSPV-PSOE, al seu torn, ha optat per reduir al màxim el seu nom i potenciar-ne el cognom. Aquestes han estat les eleccions en què més clarament s’ha demostrat que l’històric PSPV és això, pura història, i que els socialistes valencians demanen que els ciutadans voten PSOE, sense embuts de cap tipus. No és casualitat que aquests dies, quan per obligació Canal 9 ha hagut d’incloure informacions referents als socialistes, els locutors s’hi hagen referit com Partit Socialista del País Valencià. Els complexos per la seua nomenclatura –en el 95% de les seues intervencions, els responsables socialistes parlen de “Comunitat Valenciana”, i l’allau de ministres ha estat total–, els han pagat cars a la televisió pública, entestada a transmetre la idea, sempre en boca dels populars, que el PSPV “aspira a construir els Països Catalans”. L’eix de la campanya socialista ha estat la millora dels serveis públics i de l’estat del benestar en general, amb incentius de 3.000 euros per fill, 150 euros pels joves al transport públic o la garantia que cap pensió de jubilació serà inferior als 600 euros. A més, els socialistes no se n’amaguen i reconeixen l’evidència que diumenge no seran el partit més votat: aquest dijous mateix, al diari conservador ‘Las Provincias’, el presidenciable Joan Ignasi Pla fa una predicció segons la quals els populars obtindran 47 escons, per 40 o 41 els socialistes i 10 o 11 el Compromís pel País Valencià. En aquesta mateixa entrevista, el líder del PSPV-PSOE advoca per la reciprocitat de les emissions de TV3 i Canal 9, perquè, segons explica, vol que “els catalans escolten com parlem els valencians”. Fins i tot no rebutja un transvassament de l’Ebre –la ministra Cristina Narbona se n’oposa, de ple–, i diu que seria factible aconseguir-lo si la relació amb aragonesos i catalans és sincera i oberta. Tot plegat, picades d’ull als sectors centristes del PP, aquells que poden sentir-se ofesos pel to opositor del partit de Mariano Rajoy a àmbit estatal. Difícilment, però, els socialistes foradaran l’espai dels conservadors, tenint en compte que es ‘vox populi’, com reconeix el propi Pla, que a la seua formació li caldrà un pacte postelectoral amb Esquerra Unida i Bloc, si vol ser president. Un “tripartit” el risc del qual el PP no deixa d’alertar-ne.
Precisament, la coalició Compromís pel País Valencià –a més dels dos partits ja esmentats, hi conviuen Els Verds del País Valencià, Els Verds – Esquerra Ecologista i Izquierda Republicana, la formació històrica de Manuel Azaña– és la gran novetat d’aquests comicis. Hi ha hagut més actes conjunts que no semblava en un principi i és fácil que superen els 250.000 vots –van tenir 268.000, per separat, EUPV i Bloc, al 2003–, però encara és una incògnita saber com reaccionaran els votants del Bloc Nacionalista davant la clara preponderància del discurs d’EUPV al si del pacte preelectoral. L’acte central, celebrat el passat diumenge a València, va comptar amb la destacada presència de Gaspar Llamazares, coordinador general d’IU. A més, no hi ha Compromís a les ciutats, tret del Baix Vinalopó i algun altre cas esporàdic. A València ciutat, sense anar més lluny, el Bloc s’ha integrat dins de la candidatura de la socialista Carmen Alborch. En canvi, és clar que el Compromís captarà electors que al 2003 van votar socialista. Alguns, perquè aleshores presentien que el Bloc no accediria a les Corts; d’altres, perquè pensen que aquesta opció és força més progressista que no el PSPV-PSOE. Als setze punts pactats pel Compromís hi ha una moratòria urbanística que els socialistes, en tot cas, ja s’han afanyat a qüestionar, si els electors opten per un canvi a la Generalitat.
Diumenge sabrem si el PP es consolida com a partit hegemònic al País Valencià o no. Les enormes disputes internes –a la circumscripció d’Alacant, on s’atrinxeren els zaplanistes, hi ha destacats militants que comenten en privat que no votaran Camps, per com ha dut el procés de confecció de llistes–; la dèria urbanística –hi ha previstos vora un milió d’habitatges i 90 camps de golf, pels pròxims anys, al llarg i ample del país, i aquest ha estat, juntament amb la presència o no d’ANB, l’eix de la campanya a nivell estatal–; els dotze anys de governs conservadors –tot i que el propi Joan Ignasi Pla no s’està de repetir en públic que el PP no pateix cap desgast després de tres legislatures en el poder, dotze anys al Consell són dotze anys al Consell–; els casos de corrupció –els alcaldes d’Alacant, Luis Díaz Alperi, i de Torrevella, Pedro Ángel Hernández Mateo, apareixen a les llistes a les Corts malgrat estar imputats en processos judicials relacionats amb la seua etapa al poder, i passaran a ser aforats; o el president de la Diputació de Castelló, Carlos Fabra, que es presenta a la reelecció quan torna a estar de plena actualitat la seua relació amb Hisenda i l’ús que hauria fet de la seua posició de privilegi–; o el País Valencià dual que avui dia existeix –aparador esportiu mundial i alhora amb desenes de milers de xiquets estudiant en prop de 1.000 barracots, i també seu de l’accident de metro més tràgic ocorregut mai a Europa, que el 3 de juliol passat va costar la vida de 43 persones, però no cap càrrec institucional, ni tampoc suficient perquè el president Camps rebera els familiars de les víctimes, tot i que aquestes no s’han estat de demanar-li-ho–; si el presidenciable Camps és capaç de revalidar la seua majoria absoluta en aquestes circumstàncies, el PP podria prolongar-se al poder per anys i panys.
Evitar-ho és tan senzill com que els socialistes mobilitzen una part del seu electorat menys fidel, aquell que tan sols visita les urnes en circumstàncies molt concretes. Si aquest 2% o 3% de l’electorat global valencià considera que la situació és d’extrema emergència, diumenge hi haurà canvi de color al Consell; si s’estimen més anar a la platja tot pensant que la cosa no va tan malament, el PP vorejarà el 50% dels vots i la majoria absoluta.
Pot ser, fins i tot, que no vagen a la platja: potser es quedaran a casa, mirant per la televisió el gran premi de Montecarlo, que casualment se celebra la mateixa jornada electoral, tot agraint que l’any vinent València aculla una cita ben semblant.
