JOSEP MARIA CERVELLÓ (1953), és delegat sindical de la USTEC-STEs i membre de la seva Comissió de Política Lingüística. Mestre al Baix Llobregat des de 1981, ha format part del Consell Nacional del sindicat, per bé que, actualment, és membre del secretariat Territorial de Barcelona. Representa la USTEC a la plataforma Pel Català a l’Escola.
Com valoreu que Educació formi 3.000 mestres per tornar a implantar la immersió lingüística a les escoles?
Demanem una diagnosi que sigui el més rigorosa possible de l’estat actual del català a l’escola i, a partir d’aquestes dades, que s’actuï. Els 3.000 mestres anunciats ens sona a recepta de cara la galeria. Som conscients que el departament d’Educació està preocupat i hi actuarà, de la mateixa manera que el professorat sap que el català és part de l’educació dels seus alumnes, que obre moltes portes i no en tanca cap. Per tant, aquest impuls a favor de la llengua sempre hi serà, però l’administració ha de posar les bases.
El 1978, per primera vegada després de la dictadura, entra un nou cos de professorat, el de català. Posteriorment, es fa el plantejament que s’ha d’ensenyar en català. Davant d’una situació en què hi havia centres pràcticament monolingües en castellà, apareix la immersió lingüística, una pedagogia en què l’alumne es troba immers en una llengua que no és la seva, però que se la fa habitual de l’entorn educatiu. Això suposa que molt professorat que ja estava a les escoles, assisteixi a cursos de reciclatge i passi a fer les classes en català. Aquest esforç del professorat va ser molt fort, perquè tothom estava convençut que hi havia d’haver una escola catalana.
Amb el temps, aquest impuls s’ha anat aigualint. En el pas a la Secundària, hi havia un tall brutal en què molts instituts feien bona part de les assignatures en castellà. Això, a més a més de que no es va promoure un apreci per la llengua, sinó que només es feia un tractament gramatical de la llengua, va fer que molts nens, que a Primària tenien el català com a llengua natural, a Secundària passessin a tenir el castellà com a llengua d’ús. La pressió que exerceix l’entorn envers un centre de Secundària que es troba en un barri molt castellanoparlant, sempre ha acabat afeblint el català al centre. Nosaltres hem de reforçar més el català, cosa que no ha passat fins ara. Quan hi ha hagut ambients molt castellanoparlants, sempre s’han fet cessions, perquè era més còmode. A més, la inspecció educativa mai ha funcionat en aquest camp.
El professorat, doncs, no percep el català com una eina d’integració?
Una part mínima,especialment del de Secundària, sempre ha sigut més refractària. Com que la vida ja és prou dura en un centre, entenen que si parlen en castellà els facilitarà la feina, hi ha una tendència natural a crear un entorn més propici. Molts mestres, a l’aula, s’han anat relaxant. N’hi ha que entenen que el català no entra dins les seves funcions d’educador, però la comoditat pot portar a una relaxació, quan veus que ningú t’exigeix res... En segons quins barris, és més fàcil fer les classes en castellà. Si molts catalanoparlants canvien de llengua de seguida quan conversen amb algú castellanoparlant, entre un professor i 30 alumnes, la tendència s’accentua encara més! Quan ets únic davant de 30 nanos, el que vols és tenir bon rotllo perquè vols que t’entenguin. No hi ha cap professor que vulgui crear alumnes sense competències en català perquè la vida els vagi malament. La majoria fa aquesta reflexió. No només defensem el dret dels catalanoparlants a poder ser educats en català i que els castellanoparlants hagin de cedir. Defensem el dret de tota la població de Catalunya a conèixer el català, perquè formarà part de les seves vides, encara que no ho vulguin. Treballin on treballin, els demanaran el català. És cert que sempre hi haurà el crostó, reductes molt polititzats, fanatitzats, però són minoria.
De mica en mica, cessions que no semblaven importants, considerades en conjunt, acaben fent que pràcticament es faci tot en castellà en segons quins centres i l’escola hagi acabat cedint en el seu paper d’educadora lingüística. Si no tens uns criteris molt clars, si no et marquen unes directius, si no tens clar que has de promoure ús social de la llengua, no ho faràs. S’ha de renovar el consens a favor del català. Si el departament vol anar per aquí, tindrà el nostre suport incondicional. Com a sindicat majoritari, farem que la gent hi participi, però ens temem que quedi com un programa més.
Per què la USTEC afirma que Educació fa una anàlisi incompleta del per què no s’aplica la immersió lingüística a Secundària?
Amb l’arribada de nouvinguts, la tendència s’ha accentuat, però el model lingüístic escolar ja es va trencar quan es van relaxar els criteris per part del departament. El conseller només justifica el nou pla dient que hem de fer un pas endavant enfront de l’arribada dels nouvinguts. Una llengua no minva perquè els que no la saben parlar, no la parlin, sinó perquè els que la saben parlar, no ho fan. El departament, això, no ho considera. Pels nouvinguts, ja hi ha les aules d’acollida, els plans d’entorn... El problema de fons és la minusvaloració del català, especialment en els àmbits juvenils. El català es llatinitza, perquè no és una llengua vàlida per utilitzar fora de l’escola.
L’escola no és una illa. Si a fora de l’educació la llengua no està bé, què podem demanar a l’alumnat, si ha de veure el Harry Potter en castellà? Al Baix Llobregat, per exemple, no es pot veure la pel·lícula en català. Convertir el català en una llengua només acadèmica, també la condemna al fracàs.
S’ha de fer una anàlisi, criticant com ha funcionat el tema fins l’actualitat: fer del català la llengua habitual en els entorns educatius, que això es produeixi sense segregar l’alumnat i promoure l’ús social del català, el seu prestigi social, entre els catalanoparlants. Tot això ha fallat i ens trobem que la societat no ha proporcionat als adolescents d’ara les suficients eines per fer una bona valoració de la llengua.
Però prestigiar la llengua ultrapassa les competències del departament d’Educació.
Sí, és evident, però Educació ho ha de contemplar. Si només s’ho mira des d’una lògica escolar, no farem res. Un dels objectius de l’escola ha de ser que tots els nois i noies tinguin les mateixes capacitats en castellà que català. I si ara no passa, el departament s’ha de preguntar per què. L’escola no ha de convertir en catalanoparlants a tots els seus alumnes. Els ha de fer conèixer el català i que hi tinguin plenes competències, i després que decideixin si el volen usar o no. L’escola ha de formar gent competent que es pugui desenvolupar en aquest entorn. És la nostra obligació, complir amb el dret de tothom a estar format en les dues llengües. Ha funcionat al Quebec, a Bèlgica, és una metodologia avalada per la UNESCO...
El calendari amb què treballa el departament, a tres anys vista, és un calendari de llarg termini dins el món escolar?
Sí, per això hem demanat concreció. Tots els mestres, per definició, tenen com a requisit el coneixement de la llengua garantit. Per tant, què cal crear? Unes persones expertes en currículums sociolingüístics o de dinamització del català als centres? D’acord, però no es necessiten tres anys! Que ens ho expliquin, que no està gens clar. Demanem accions més immediates, que creiem necessàries. La inspecció educativa, l’any que ve hauria d’estar molt a sobre en aquest punt. La intervenció s’ha de fer ja, paral·lela al procés de formació. I el departament, a començament de curs, hauria d’explicar quins són els seus criteris, donar sentit a aquest procés i mirar que als llocs on hi ha hagut el canvi d’hàbits, hi hagi un retorn a favor del català.
En un primer moment, la USTEC va valorar positivament el Decret Català d’Ordenació Curricular de l’Euducació Primària. El sindicat, però, continua formant part de la plataforma Pel Català a l’Escola, que ho critica. Com s’entén?
Són dues coses diferents. En el seu moment, vam valorar que, al decret, hi desapareixia la tercera hora. Una setmana després van aparèixer les instruccions d’inici de curs i aquí vam dir: ep! Això no és el que havien explicat! Donem suport a un Govern que no apliqui la tercera hora de castellà, però també a un que cregui que el català ha de ser present a tots els nivells. Aquesta indefinició del Govern ens porta a la situació actual: ens vam posicionar a favor de la retirada, a favor que les estructures comunes es facin en català, que els llibres estiguin només en català... Tot això es troba al decret, però després, a les instruccions d’inici de curs, afegeixen la possibilitat d’usar el castellà en àrees no-lingüístiques. Així, fins i tot, es pot donar el cas que s’arribin a fer moltes més hores de castellà que no pas tres. És una contradicció flagrant, estan fent dos discursos alhora, perquè estan mirant de cua d’ull a Madrid. Quan els diuen que han d’incrementar les hores de castellà, de seguida diuen que sí, perquè hi ha un nen d’Olot no sap el castellà. Aquest nen no existeix, és impossible! En canvi, sí que pot haver-hi nens i nenes que no sàpiguen català. Malgrat tot, la major part del nostre alumnat encara té millor capacitat d’expressió en castellà.
La plataforma criticava que s’ha perdut el paper dels inspectors. Ara, el departament diu que els vol tornar a reforçar. Què n’opineu?
Existeix una deixadesa per part de l’administració notable, que va ser molt evident durant els anys de Convergència. Fins i tot, actualment, no tenen dades fiables de l’ús del català a les aules. El fet que es reforci el paper dels inspectors és positiu, ja li ho hem dit al conseller. Però també diem que l’anàlisi ha de ser molt complerta, analitzant com han sigut els 20 anys d’immersió, el trencament entre Primària i Secundària... El departament ha de ser inequívoc. Ara, als centres, estan arribant dos missatges absolutament antagònics.
El fet que siguin els centres els que hagin de decidir si apliquen o no la tercera hora, no és traslladar-los un problema més?
El departament reacciona davant d’un decret de Madrid negant una tercera hora de castellà, però obrint la porta a que sigui present en d’altres àrees no-lingüístiques. Es blinden de possibles impugnacions i queden bé, però creen un problema als centres, perquè es poden crear unes situacions molt diferenciades. Se’ls dóna una responsabilitat que és un maldecap. És per això que demanem més claredat, no és la millor opció. És traslladar-los totes les tensions de les decisions que prenguin. Pot haver-hi pressions de molts llocs, en un sentit o un altre. Creiem que els únics criteris que s’han d’aplicar són pedagògics, que diuen és que la llengua minoritària és el català i, per tant, és la que s’ha de reforçar, i que això s’ha de fer sense tensions. Llengua i cohesió social és un tàndem que ha d’anar molt unit. Hi ha d’haver una escola que eduqui en català per a tothom.
Amb la nova capacitat dels centres per decidir les hores de castellà, entitats com les que presideix Paco Caja tindran més força a l’hora de pressionar-los en contra de l’educació en català?
Es poden sentir avalades per unes idees difuses, sí, és clar. Però, en realitat, aquest tipus de demandes són minoritàries, que es podrien classificar en dos casos: gent de bona fe, que quan parla amb el centre i aquest li explica els motius del perquè de l’educació en català, s’ho repensa i diu que no, i només queda el reducte militant, que és absolutament imperceptible. Poden tenir arguments per anar a judici, però és una cosa ínfima. El que està clar és que si obres questa discussió als centres, cadascú tindrà la seva fórmula i podem perdre’ns en discussions. Ens pot portar a passar el temps i a no aplicar mesures. Cal ser més diligent. Dubtem que hi hagi molts centres d’aquest país que vulguin canviar els seus projectes lingüístics, perquè hi ha una percepció d’èxit al voltant del que ha pogut fer l’escola pel català.
