Barcelona · Sembla que, amb el temps, tot es posa a lloc i tot es fa, encara, més evident. La contraproposta a la nova Llei del Cinema català proposada per la Generalitat que van oferir les majors ara fa dos mesos (un 7% de cintes en català) en resposta a la paritat entre castellà i català que preveu la nova norma no només era insuficient, sinó que, a més, naixia de la demagògia i l'anticatalanisme.

En la seva creuada contra el 50% de cintes en català (es pot trobar alguna opció més justa i igualitària?) ara les majors o grans empreses de cinema nord-americanes han iniciat contactes de tot tipus per frenar la Llei del cinema català. Aquesta mateixa setmana s'ha sabut que les distribuïdores s'han posat en contacte amb el Govern espanyol i el PP a Catalunya i Madrid (els pilars més fonamentats de l'anticatalanisme) per provar d'aturar la norma.

s una evidència com un cabàs les afinitats de les majors amb aquests sectors polítics: no és casualitat que facin acostaments, precisament, amb l'Estat central que des de sempre ha obviat el català i que ha mantingut, a consciència i fins a avui dia, la inèrcia de les normes franquistes que obligaven a doblar el 96,5% de cintes en castellà al propi territori català. Tampoc són fruit de la sort els contactes de les majors amb el Partit Popular: un partit polític (durant molt de temps, l'únic a Catalunya) caracteritzat per ofegar de manera permanent qualsevol proposta que signifiqui donar presència al català a nivell social o cultural, i que ja va presentar una esmena a la totalitat de la norma que va ser rebutjada.

Entestats en no ofertar cinema doblat al català (actualment s'obvien més de 7 milions de parlants que només poden accedir a un 3% d'oferta de cinema en la llengua del propi territori), en donar l'esquena a un mercat audiovisual en català ja engegat a Catalunya i que funciona plenament (TV3 lidera audiències en matèria televisiva i ambdues Catalunya Ràdio i Rac1 estan al capdavant en audiències i superen amb escreix la resta d'emissores en castellà de la competència) i decidits a mantenir una injusta situació de subjugació lingüística, les majors americanes han trucat a totes les portes per reclamar suport. Diverses fonts han corroborat que "truquen tothom i de tots els nivells", fins i tot han fet moviments per contactar amb l'ambaixador dels Estats Units a l'Estat espanyol.

El denominador comú de tot plegat, però, és l'oposició total a normalització de la llengua catalana i que col·loca l'Estat espanyol (i per desgràcia, Catalunya) al bell mig de l'excepció europea: cap país del vell continent no obvia fins aquests extrems una llengua i una cultura tan estesa com la catalana. I molt menys encara si aquest fenomen neix d'una base essencialment demagògica com és la mancar de demanda amb que les majors alerten el Govern català. Segons diuen les mateixes empreses de cinema, hauran de fer una inversió per tal de doblar les cintes al català que no serà rendiblem sense entendre ni mencionar, però, que quan l'oferta és inexistent, la demanda no es pot generar de cap de les maneres.