Si Madrid no dóna el consentiment polític, ni legal, ni moral, la consulta perd la condició "d'acció heterodoxa, però tolerada" per a convertir-se clarament en un enfrontament amb l'estat, la qual cosa està prohibida taxativament. Madrid, doncs, no consentirà cap dret de decidir, ni ho posarà planer i de fet, és previsible una certa hostilitat política que anirà augmentant en intensitat. El 19 de setembre el ministre d'exteriors JM Garcia Margallo va convocar als ambaixadors dels països de la Unió Europea (UE) per a marcar paquet i en contra de la pretensió de la Generalitat de cercar algun suport diplomàtic. 

El fet que la consulta estigui prohibida afebleix considerablement al President Mas i al Parlament. Els treu poder, capacitat política i condiciona tots els seus actes. Els posa fora de la legalitat. De manera que no podran mostrar-se resols i decidits, com s'espera d'uns líders i hauran de fer la viu viu i jugar amb l'ambigüitat. La data i la pregunta per a consultar els empitjorarà la situació i a mesura que prenguin decisions l'estat reaccionarà amb més contundència política, econòmica, judicial, dels medis etc. fins a arribar a l'asfíxia política. El President pot dir prou i convocar unes plebiscitàries i aquest és l'únic poder omnipotent del que disposa.

Tot i aquest poder, el President no pot convocar les eleccions i iniciar el no-retorn final sense un escenari que ho afavoreixi i aquest calvari encara s'ha de viure. La ruptura ha d'anar creixent en les consciències, tot i el context d'ofec econòmic i retallades. Els catalans han de percebre l'oposició de Madrid i valorar que es insostenible. Perquè només en aquest escenari, el President pot demanar el vot i que serveixi per avançar definitivament.

Per un altre costat les plebiscitàries exigeixen un cert suport internacional, sense el qual els escenaris posteriors no es sostindran. La Generalitat no podrà dirigir-se directament als estats, sinó que haurà de construir una plataforma que treballi per agrupar adeptes d'arreu (artistes, polítics, religiosos, alcaldes, juristes, presidents regionals, etc.) que difonguin que no volem trencar amb Europa, ni volem posar en perill la unitat econòmica i política, ni pretenem ser insolidaris amb el deute espanyol, ni provocar cap crisi econòmica a l'eurozona. Els recels que Madrid insemina en les cancelleries s'han de mitigar i els hem de convertir en signes i proves de la bona disposició tradicional dels catalans vers Europa.

Una altra de les conseqüències de la prohibició de Madrid i de la feblesa del President i del Parlament serà que tot i que aquests culminin la llei de consultes no referendàries, la Generalitat només podrà convocar una consulta alegal, tipus Arenys de Munt. Un referèndum molt allunyat d'allò que s'esperava, de concepte i d'organització. En aquest sentit, la consulta serà tot un desafiament. Perquè l'estat farà tot el possible per a que no surti bé, ni sigui massiva, ni tingui cap transcendència diplomàtica. De manera que el President i el Parlament hauran de dissenyar una campanya i una logística a mida i comptar amb altres forces i complicitats.

Aquest panorama assenyala directament a l'Assemblea Nacional Catalana (ANC) que lluny de perdre el protagonisme a favor dels polítics i les institucions, tindrà encara un paper molt important a jugar. L'ANC ha aconseguit una alta notorietat nacional i internacional. Tothom li ha atorgat les més àmplies consideracions. I s'ho ha guanyat amb justícia. Però la cadena ha marcat únicament un cim d'organització i gestió i ha deixat una llibertat excessiva als polítics. L'ANC no pot perdre oportunitats (la cadena era adient per exigir una data i una pregunta) i s'ha d'espavilar.

L'ANC haurà d'afinar amb el President i el Parlament per preparar el full de ruta d'aquest 2014. De fet, el President i el Parlament els necessitaran més que mai. Ells són clau en la mobilització i en les campanyes explicatives i de difusió. L'ANC que ha brillat en l'organització de gran episodis, pot gestionar la consulta i vehicular les aspiracions de la gent. Ressorgirà l'AMI i s'ampliarà perquè el President i el Parlament els necessitaran arreu. En conseqüència, en l'escenari que s'inicia, la política, el debat, l'organització i la mobilització prendran el protagonisme i en contrapartida, poques lleis convindran i seran possibles. L'estat fiscalitzarà la vida institucional i la deixarà en els ossos.

La transició nacional no té cap possibilitat d'aturar-se i recular. El rumb la porta a la confrontació i al xoc de trens. Els espanyols fa temps que ho saben, perquè mentre nosaltres els demanàvem i els argumentàvem, la iniciativa estava de la seva part. Ells esperaven fortificats i ben proveïts i encara pensen que poden fer front a la situació i gestionar-la bé. Ara al President i al Parlament se'ls gira feina, un canvi d'escenari: el de la ruptura. Un tràmit aquest, difícil de donar, complex i una mica angoixant, però típic de tots els divorcis. Compten, tanmateix, amb el millor actiu, el poble català.