Perquè la decisió no depèn d'ells, sinó de Madrid. I Madrid mai la consentirà i s'hi oposarà. La consulta, doncs, serà una gran frustració col·lectiva, un desig intens privat de clímax.

La dada rellevant és la posició de Madrid. Sense el seu plàcet no hi haurà referèndum, com a Escòcia. Un referèndum suposa alguna de les tres condicions: que l'estat el reconegui, que la llei prevegi la vinculació legislativa o finalment, que hi hagi un vist-i-plau internacional. Res d'això s'aconseguirà. Madrid no reconeixerà res de res i la diplomàcia es mantindrà dins la teoria dels "afers interns" (F. Hollande, president francès, ha declarat aquest 27 de novembre: "Catalunya és un tema intern d'Espanya. No tinc res més a comentar sobre aquest tema"). De manera que si es vol fer una consulta solament es podrà fer unilateralment, al marge de qualsevol legislació, en el més pur estat natural de rebel·lió, per principis democràtics.

L'altra dada a destacar, doncs, és el poder d'aquest estat natural pur: "Perquè volem i podem, votarem". L'estat natural decideix que té el poder i l'exerceix sense acollir-se a cap sant o a cap marededéu. De fet, la consulta unilateral catalana disposa d'un llegat patrimonial valuosíssim. Catalunya té les institucions, la història, la vida comunitària, etc., que posen un marc distintiu i propi. És un bon coixí per la voluntat i la ciutadania el reivindica sempre.
Els ciutadans haurien de saber l'anàlisi dels responsables i el full de ruta consensuat, amb les diverses possibilitats i solucions"
Una tercera dada a tenir en compte és la posició del President. En els seus arguments, Mas esmenta sovint aquest desig vehement dels ciutadans, que no disminueix en nombre ni en intenció. Però el cenyeix en el "dins la legislació espanyola" i amb tanta cura, que provoca el cansament i la incomprensió. Les enquestes ho registren i la seva popularitat baixa. Però el President no ha defallit mai. I desafia l'estat. A veure fins on arribarà. Madrid no incentiva ningú, ni acovardeix. Rajoy ho sap i ja comença a desanimar-se. De manera que l'estat es podria estovar. L'estratègia de Mas és la resistència, l'aguantar estoicament i no flaquejar, amb l'esperança que finalment, Madrid li deixi fer tàcitament una "consulta".

L'última dada a retenir és la resta de partits. El PSC s'ha despenjat, però els que continuen en el dret a decidir: Fins on volen arribar? Què hi ha de "real" i què de "postís" en el seu discurs? Què estan disposats a perdre o a cedir per la consulta? Es cenyiran en el "dins la legislació espanyola" i prou, o bé es volen comprometre en la radicalitat democràtica? Fins on? Algú ha retret a l'Assemblea Nacional Catalana (ANC) el què es posicioni a favor d'una candidatura unitària per les europees. Però no és una qüestió d'estètica o de "companyonia". El que pretén l'ANC és l'acord imprescindible en les anàlisis i en els remeis.

Tenen raó els primers en què la consulta no es farà? O bé l'estratègia del President és l'encertada? Hi haurà un xoc d'estratègies? Amb quina repercussió? És possible que tot acabi com va finir Ibarreche? O bé el President traspassarà els legalismes i farà la consulta unilateralment? Si és així, ¿què faran els altres partits, els partidaris dels dret a decidir? Acceptaran el repte i les conseqüències, al costat del President? O bé preferiran deixar la iniciativa a una "estructura d'estat" dissenyada ad hoc, l'estructura de la consulta, i formada per tres càmeres: els partits, les institucions i les organitzacions socials? Els ciutadans haurien de saber l'anàlisi dels responsables i el full de ruta consensuat, amb les diverses possibilitats i solucions.