Allí es va recusar la delegació del referèndum. Espanya, com els anglesos, podia acceptar-lo i deixar-lo fer. Però no va ser així. No volien que votéssim el 9 de novembre, aquest era l'argument. La constitució, les lectures dels grans tribunals, etc., foren les explicacions. Però no volien. De manera que no varen donar cap plàcet, ni cap facilitat.

Ràpidament, el President va subratllar que no passa res. Hi ha altres vies. La llei de consultes que aprovarà el Parlament, aquest setembre, no necessita l'estat. Ens ho podem fer sense ells, ve a dir. La consulta no vincularà jurídicament. Però si la participació és alta, els partits acceptaran el resultat com un fet polític evident. De manera que la relació de Catalunya amb Espanya es determinarà segons aquest resultat.

El President espera que Madrid no s'oposi al procediment de la llei de consultes. L'estat no ha de fer res, només ha de deixar fer i consentir passivament, diu el President. Ell voldria parlar-ne amb Rajoy i deixar-ho aclarit. No obstat això, ningú, ni el PSOE, fa un gest que ho faciliti. De manera que la cosa pinta malament. S'ha de veure, insisteix el President. Però si no volen que votem, aleshores també boicotejaran aquest mètode. De fet, ho amenacen repetidament.
Un escenari unilateral demana un esforç titànic i el temps, tan important, el consumim esperant"
No recordo qui va inventar el terme xoc de trens. Però el procés del President sembla dissenyat amb paràmetres ferroviaris. Conforme es va trobant amb l'oposició de Madrid el procés canvia de via. El canvi d'agulla el va portant a un rail més allunyat del sentit original. El setembre, quan el Parlament publiqui la llei de consultes i el President oficialitzi la data i les preguntes, sabrem allò que és vox populi. Madrid no vol que votem. Les agulles portaran irremissiblement a les eleccions plebiscitàries.

Madrid sap que el resultat de la consulta és un trumfo en contra del status quo. Segurament no es farà. El joc d'agulles no la contempla. Els partits que li donen suport no saltaran el destí i anirem als programes electorals. Uns contemplaran la declaració unilateral d'independència (DUI) i els altres opcions diferents. L'amplia majoria a favor del dret de decidir es trencarà. Costarà molt aconseguir-ne una altra tant potent, amb autoritat per imposar-se internacionalment i que faci avançar.

La incertesa que ha contaminat el camí fins avui, amb les plebiscitàries, esdevindrà una boira espessa. Hi ha el mandat parlamentari de fer la consulta. Un mandat insistit i suportat al carrer. S'atreviran els partits a fer una consulta tant sí com no? No ho sembla. Perquè un escenari unilateral demana un esforç titànic i el temps, tan important, el consumim esperant.