El grup Godó, amb el seu vaixell insígnia, La Vanguardia, fa anys que està buscant quin és el seu horitzó i què vol fer en el seu esdevenir. Durant anys i anys va aplicar seriosament la política Gaziel, que va consistir a estar bé amb el poder, el franquisme i els seus poders fàctics a Madrid i a Barcelona. Després, a causa de les arrels monàrquiques del seu propietari, es convertiria amb l’ariet de la monarquia a Catalunya.
Després de la transició democràtica vingueren etapes de gran prestigi, amb professionals com Ibañez Escofet, mestre de mestres del periodisme, Lluís Foix, o l’intel·ligent i plural actuació de Joan Tapia. Una barreja de canvi i Gaziel, estant bé amb el poder a Madrid i a Catalunya. En aquesta última etapa va començar el desengany de La Vanguardia, l’intent ben intencionat de Joan Tapia de convertir el diari en un mitjà estatal, que tingués influència a Madrid, però es va saldar amb un rotund fracàs. Com un “diario de provincias” s’atrevia a aterrar a Madrid? I amb la victòria del PP i mantenint-se a Catalunya, hegemonia del pujolisme, Joan Tapia i els seus col·laboradors feien nosa. I calia trobar l’home per dirigir el diari, que fos capaç de fer tots els papers de l’auca, aplaudir reverencialment i amicalment el president Aznar i seguir fent la rosca al govern de la Generalitat de Pujol i les seves quantioses, decisives i exagerades subvencions. I qui millor que un periodista ben alimentat, ben engreixat i ben vestit per la Generalitat i l’amistat de Lluís Prenafeta. I així va emergir el nou director de La Vanguardia fins ara, José Antich. Capaç d’entendre’s amb les clavegueres de l’entorn de Pujol, amb l’aznarisme, i amb el que calgués, el poder era el poder. I si calia, a cop de subvenció i de talonari, ajudar a la successió de Jordi Pujol, allà estava ell, a les ordres de l’actual general Paton, David Madí. I el comte de Godó, rebent centenars de milions de pessetes en subvencions a un diari que per més inri té importants beneficis.
I si convenia, Artur Mas els regalava quatre canals de la TDT, del quals se’n fa un amb una programació decadent, T8, que no compleix les normes de normalització lingüística, i, a més, el grup es permet la il·legalitat de tres canals de la TDT, que podrien estar emetent en mans d’altres grups interessats, i que avui són movioles de programes que es repeteixen, repeteixen...; una vergonya.
Però el temps va passant i l’actuació transformista de José Antich ja no se la creu ningú, i menys els professionals del periodisme i els empleats de La Vanguardia, que clamen un canvi real per enfocar el futur del segle XXI del grup Godó. La Generalitat de Catalunya cada vegada més ha de fer més mans i mànigues per seguir subvencionant La Vanguardia, que no compleix en TDT ni en normalització lingüística els mínims que requeriria per gaudir d’aquestes subvencions. I a més la desaparició de les 19.000 subscripcions fantasma repartides en els polígons industrials i altres operacions encara més fosques rebaixen la tirada de La Vanguardia.
Això provoca una crisi de l’entorn de José Antich, nerviosisme i necessitat d’una línia estratègica de futur que s’adapti a les noves generacions, fills dels lectors històrics de La Vanguardia.
En aquesta línia, Màrius Carol, Josep Caminal, Jordi Juan, i desenes i desenes de joves professionals del Grup veuen cada dia la necessitat d’un cop de timó. Fins i tot els més recalcitrants defensors de l’espanyolitat i l’antinacionalisme que editorialitza algunes vegades desaforadament La Vanguardia, com Enric Juliana i d’altres. El diumenge passat escrivia que “el segon error que s’estava projectant era llançar una amenaça sobre la fracció més polititzada de la nova generació catalanista, que no és majoritària sociològicament, però que té nervi: creu en el que pensa i diu que la seva educació sentimental resisteix bé els embats del que ell anomena la realitat com és propi de les generacions que s’imaginen ascendents i que se senten convocades a grandissima escala com va ésser la lleva del 68”. Aquestes afirmacions d’Enric Juliana i d’altres articulistes del mateix diari estan fent bullir l’olla de la redacció i la direcció d’aquesta empresa periodística. Com tornar a convertir-se en el diari líder indiscutible català? En els últims mesos han fet experiències. La sorprenent actitud crítica amb les infraestructures de l’estat, el suport al “foc d’encenalls” dels empresaris a l’IESE, configuren una nova línia lluny de Gaziel. I la última, l’home de confiança del comte de Godó, Màrius Carol, en una universitat barcelonesa diu que La Vanguardia té en estudi una edició catalana. El que no diu és perquè no l’han fet fins ara, tenint com tenien els programes adients, des que ho va fer El Periódico. I tampoc no informen que en una enquesta al calaix del comte de Godó, una edició catalana de La Vanguardia anava més enllà que la d’El Periódico i col·locava l’edició catalana en el 60% i la castellana en el 40%.
Esperem, doncs, en positiu que la nova generació de dirigents de La Vanguardia s’imposi, que s’acabi la política transformista, i que la futura edició en català de La Vanguardia no sigui sols una manera de justificar les subvencions multimilionàries de la Generalitat, sinó que respongui a una estratègia més profunda de convertir aquest diari en l’eix del centre, centre-dreta del país, desacomplexat en la qüestió de la llengua, ja no li demanarem en la qüestió de la nació. I, a més, una rectificació urgent del múltiplex de la TDT, convertint aquests quatre canals en solitari o compartits amb altres iniciatives o empreses en la veritable televisió privada catalana del país, a l’estil del que ha sabut fer el grup Godó amb Rac1, per la qual cosa cal felicitar-los, el camí és aquest. Hi ha els professionals per fer-ho, hi ha els dirigents per fer-ho, però també hi ha prejubilacions que cal fer.
Catalunya necessita d’uns mitjans públics potents, desacomplexats i nacionals, que ja els té amb permís del senyor Joan Ferran. Ara el que ens caldria és que el grup Godó fes el grup de comunicació privat i català que el país necessita.
