Potser a molta gent que compra La Vanguardia cada diumenge (o entre setmana) i que se sent catalanista li ha passat per alt l’editorial d’aquest dilluns. Jo he tingut la sort que un amic me la llegís, amb to solemne i amb veu greu. I quan ha acabat de llegir se m’ha acudit que deixaria anar un “Arriba Espanya”, de tant que sonava el discurs als temps immemoriables, però ben apamats per tots, del franquisme.

Sorprèn la imatge que La Vanguardia ha adquirit durant tants anys de diari catalanista. Segurament el fet de ser el diari barceloní més important després de la Guerra Civil i que només ha tingut competència directe en aquests últims anys per part d’El Periódico, l’ha convertit en un diari del corrent general. Però això només es pot entendre en el context d’una transició política que passa pàgina i aconsegueix borrar el passat com per art de màgina. El diari La Vanguardia Española es transforma en La Vanguardia a seques d’un dia per l’altre, i tothom oblida el seu passat.

Però alguna cosa perdura del passat, perquè si el diari diu que és catalanista els lectors s’ho creuen a ulls clucs (com predicava el seu anunci), que segur que és veritat. Com també s’havien arribat a creure tantes coses sense que ningú no les discutís. Tanmateix, dubto que una anàlisi del discurs ben feta dels continguts del diari sostinguessin aquesta definició, si no es que s’entén per catalanista aquell que abjecta de la nació catalana i de tot el que pugui reivindicar-la, incloent-hi la llengua.

Un diari com La Vanguardia ha tingut la immensa sort que la premsa en català hagi estat feble i s’hagi cregut feble, fins al punt que la classe política hagi confiat més (o s’hagi deixat endur més) pel diari de la família Godó que no pas per una premsa clarament afí. És una de les contradiccions del catalanisme, aquesta de no creure amb els propis recursos i deixar-se seduir pels que tenen el poder abans que seduir-los a ells.

 El resultat és un diari que sempre ha mantingut un biaix informatiu clar contra tot el catalanisme d’arrel independentista o simplement desacomplexat, fins i tot contra les manifestacions de la cultura tradicional del país. Hi ha entitats, partits, expressions culturals o esdeveniments que no apareixen gairebé mai al diari, si no és que poden anar acompanyats amb titulars negatius. I malgrat tot ningú no posa en qüestió la credibilitat del diari ni de la seva pràctica esbiaixada.