"Il corpo del capo" -El cos del cap, de Marco Belpoliti -Guanda, 157 pàgines, 12 euros, és el llibre que acaba d'aparèixer a Itàlia sobre la controvertida figura política de l'actual primer ministre, Silvio Berlusconi. Es tracta de un dirigent polític que té molt clara la valoració i cura que cal tenir de la seva imatge a l'extrem que recentment va dir: "He posat la cara i he guanyat".
L'autor no ha buscat tant les paraules del personatge com les seves fotografies des dels seus inicis. Ha fet una tasca de recerca en arxius, revistes i altres indrets convertint-se en un arqueòleg del berlusconisme' i de la seva representació òptica, psíquica, màgica i electoral, segons escriu Filippo Ceccarelli a "La Repubblica".
Belpoliti és remunta fins a Miti Simonetto, que comprava al preu que fos les fotografies i imatges que poguessin causar perjudici al Cavaliere. Hi ha un recull d'expressions, postures, vestits, del personatge que ja des de jove tenia l'instint de pensar en relació al públic, amb "una força de megalomania altament eficaç", que a finals dels anys setanta va conduir l'aleshores empresari constructor milanès a treballar-se una imatge que impactés i perdurés, suscitant comportaments determinats que solament ell podia produir.
Existeix una llegenda iconogràfica sobre el primer Berlusconi de fotografies retocades, de fets incerts, com a model publicitari de licors i gelats. L'autor ha anat a les fonts, als fotògrafs, els qui primer van veure i sentir l'encanteri de un físic, d'una màscara de simpatia histriònica i de una externalització privada d'ànima, segons comenta Ceccarelli. El llibre reflecteix la vocació d'un empresari que abans que ningú va entendre que el poder de l'espectacle és transforma en l'espectacle del poder.
Voluntat de convertir-se en ídol
Giuseppte Pino, un dels destacats fotògrafs del món de la música, va treballar per ell, Mauro Vallinotto el va immortalitzar als inicis de la seva carrera i com a utòpic fundador de la ciutat del sol, Alberto Roveri recorda la seva entusiasta disponibilitat de fa trenta anys davant de l'objectiu de les càmeres. Però el primer fotògraf oficial del Cavaliere va ser Evaristo Fusar, al qual es deuen els retrats en els quals Berlusconi apareix com un gangster, amb barret i una cigarreta encesa entre els dits, imitant a Alain Delon. L'autor de l'obra assenyala que cal mirar sempre les mans del personatge, no es veuen, estan on menys se sospita, immòbils en un cos en moviment o situades a l'esquena de la seva primera dona. En l'elegant blanc i negre de Fusar el personatge vol convertir-se en ídol. Té quaranta anys però ja es retoca els retrats, amagant la calvície, disminuint la llargada del nas.
En el llibre es fan interpretacions a partir de Jung i Debord, dels grans mestres de la sociologia europea i nord-americana, hi ha estudis sobre el seu somriure, els barrets, els canvis de roba. Amb un altre fotògraf destacat, Giorgio Lotti, va efectuar un "fotoromance" electoral titulat "Una història italiana", per adults, per tal d'arribar a convertir-se en guia d'Itàlia i els italians. I quan els retocs fotogràfics no eren suficients hi havia la gimnàstica, la cursa envoltat de guardaespatlles amb bermudes, i després van arribar un primer i un segon trasplantament de cabells i un lifting, de fet, molts liftings, a partir dels anys vuitanta, que li van donar l'actual immobilitat plastificada. En el fons hi ha la lluita berlusconiana' per la immortalitat i, mentrestant, Berlusconi continua guanyant, amb la seva cara.
