La Lega Nord, sorgida a les terres del nord de la península italiana com a reacció a "Roma ladrona" (el govern central) i els "terroni" (immigrants procedents del sud de la península i de les illes), ha demostrat que no és un fenomen polític passatger, conjuntural, ni folklòric
sinó que s'ha instal·lat fermament en el panorama polític italià, amb sòlides bases a les regions del nord d'Itàlia, i s'ha fet imprescindible com a soci de govern del líder del centredreta Silvio Berlusconi. Ara, davant les eleccions al Parlament Europeu del pròxim dia 7 de juny, s'ha proposat estendre la seva presència i influència política pel centre i el sud d'Itàlia, illes incloses.
Les regions on la Lega Nord és la primera o segona força política són les del Nord d'Itàlia: Piemont, Llombardia, Veneto, Liguria. A les eleccions legislatives italianes del 2008 va obtenir uns magnífics resultats que la van convertir en el soci necessari per poder formar un govern estable del Pdl (Partit de les Llibertats), de Silvio Berlusconi. Però va apreciar-se un fenomen relativament nou i curiós: el seu creixement electoral, partint de nivells ínfims, en les regions del centre de la península italiana. A Emilia-Romagna va passar del 3,9% del 2006 al 7,8% dels vots, a Toscana, del 1% al 2%, a Umbria del 0,7% al 1,6% i a les Marques del 1% al 2,2%.
A les eleccions al Parlament Europeu , des del 1989, la Lega Nord és presenta a tota Itàlia, aprofitant la llei electoral que li permet recollir uns pocs vots fora del seu territori, el Nord, que li poden proporcionar algun escó de més. Als anteriors comicis europeus del 2004 la Lega va obtenir als seus feus del Nord-oest l'11,1% dels vots i al Nord-est el 8,4%, mentre que a les regions del centre obtenia un 0,5%, a les del Sud el 0,3% i a les illes (Sicília i Sardenya) un 0,2%. Fins ara, la Lega havia considerat Emilia-Romagna com una regió on expandir-se, vistos els bons resultats del 2008, però ara hi ha enquestes que pronostiquen que podria treure el 10% a Toscana i, fins i tot, el 4% a Sardenya i el Lazi (la regió de Roma). De complir-se aquests pronòstics, caldria pensar en un vot de protesta, en una mutació de la Lega o en altres causes que sens dubte mostrarien una evolució significativa de la vida política italiana.
Precedents fracassats
De fet, el 1991 la Lega ja va efectuar un intent de expansió presentant-se a les eleccions regionals de Sicília amb el nom de Lega Sud. El seu líder, Ugo Bossi, va anar a Catània a fer campanya i va ser acollit amb xiulets i insults. Va treure el 0,3% dels vots. Un intent fracassat. Ara la situació és diferent, o això semblen indicar les enquestes. Del 7 de juny pot sortir una Lega fortament implantada al Nord i en part al Centre (Emilia-Romagna i Toscana), amb presència a la resta d'Itàlia. I no sols és present a les europees a tota la península sinó que aprofita la celebració simultània d'eleccions administratives per presentar candidats a les províncies de Nàpols (Campania), Cosenza i Crotone (Calàbria) i a l'ajuntament de Bari (Apúlia).
De moment, aquest intent d'expansió està molestant als seus aliats i als seus enemics, que temen que el que guanyi la Lega ho perdran ells. El seu partit aliat al govern, el Pdl de Silvio Berlusconi, no amaga el seu neguit per la presencia de la Lega en territoris on fins ara ha dominat clarament i que considera "seus". El seu enemic, l'opositor Partit Democràtic, de centre-esquerra, estima que la Lega pot obtenir bons resultats més enllà del riu Po i que les enquestes son un senyal d'alarma que cal prendre's seriosament, i ha cridat als membres del partit a mostrar que la Lega no és més que una segona marca del Pdl de Berlusconi.
De la mateixa manera que la Lega busca vots fora del seu territori, el MPA (Moviment per a l'Autodeterminació), de Sicília, fa el mateix presentant candidats a la les regions del Nord. Aquest moviment s'ha aliat amb la Destra i l'Aliança del Centre presentant un candidat a la província de Milà.
