Després de mesos d'incògnites sobre el traçat definitiu del Tren d'Alta Velocitat (TAV) al seu pas per Barcelona, la postura oficial del Ministeri, recolzada per l’equip de govern de l’Ajuntament, és que el tren passi per nous túnels construïts als carrers de Provença (des de l'Estació de Sants fins a la Diagonal) i de Mallorca (des de la Diagonal fins a l'Estació de la Sagrera). No obstant, la Plataforma AVE pel litoral, la Junta Constructora de la Sagrada Família i els tres partits de l'oposició a la Casa Gran (CiU, PP i ERC), han mostrat públicament la seva posició contrària al traçat marcat des de Madrid. El cas del traçat i les obres del TAV resulten un cas d’estudi interessant des d’un punt de vista sociològic.
Fent un petit treball de camp tot passejant per l'Eixample de Barcelona es poden veure nombrosos balcons amb pancartes de la Plataforma AVE pel Litoral, però si ens hi fixem bé, veurem que la densitat d'aquests és directament proporcional a la proximitat dels carrers Provença i Mallorca. El fet no ha de sorprendre, ja que tot i que molts habitants de l'Eixample pensen que l'opció escollida pel Ministeri no és la més apropiada, també pensen que és millor que el túnel passi dos carrers més amunt o més avall del seu que no pas que els passi per sota de casa seva. Per tant, quan fem el treball de camp per l'Eixample, no deixa de ser normal que els que es queixin siguin els veïns directament afectats, ja que els que estan un parell d'illes enllà poden pensar que si obren la boca encara els tocarà el rebre a ells.

Aquest fenomen, conegut com a NIMBY (les sigles de l'expressió Not in my backyard, no en el meu pati de darrere), és ben conegut en els conflictes ambientals i territorials, ja que tot i que tothom vol tenir els beneficis del tren ningú vol que li toqui el rebre. És exactament el mateix que passa quan es vol instal.lar un abocador, una presó, un centre de rehabilitació de toxicòmans o un cementiri de residus nuclears.