FERRAN REQUEJO (Barcelona, 1951) és catedràtic de ciència política de la UPF. Especialitzat en teories de la democràcia, federalisme i nacionalisme, va introduir en el debat polític català i espanyol el concepte de federalisme asimètric. Ara, la seva anàlisi ha anat més enllà i parla de federalisme plurinacional. Darrerament ha publicat els llibres Multinational federalism and value pluralism (Routledge, 2005), i Democracy, nationalism and multiculturalism (Routledge, 2005, amb R. Maiz). Ferran Requejo és membre de la Junta Electoral Central.

Els ciutadans han optat pel "sí" a l'Estatut. Quina camí pren a partir d'avui el país?
S'obre una etapa llarga que pot durar vint o trenta anys, amb unes noves regles de joc de finançament, de competències, de nivell simbòlic, etc. El que pugui donar de sí aquest pacte ho veurem en els propers anys, i sobretot ho veurem quan a Catalunya i a Madrid hi hagin passat governs de colors diferents.

Aquest Estatut té mecanismes que permetin la seva revisió més o menys prematura?
Sí, ni la Constitució espanyola ni l'Estatut aprovat fixen un mínim per tornar a fer una revisió. Ara bé, queda una mica implícit en les regles del joc que aquestes lleis orgàniques territorials refrendades per la ciutadania no estan fetes perquè durin pocs anys. Però tot depèn de la voluntat política des de Catalunya de demanar canvis, i des de Madrid que es vulguin acceptar.

Aquest Estatut permetrà donar resposta a les necessitats del país en les properes dècades?
És un Estatut que, tot i que avança en algunes qüestions, sobretot en autogovern i menys en el caràcter simbòlic, no encara bé el problema no resolt de la història catalana i espanyola, que és com acomodar una part del territori en què bona part dels seus ciutadans no se senten massa espanyols, en un Estat de característiques més plurinacionals.

La qüestió no ha quedat resolta per manca de voluntat de l'Estat o per manca d'interès de Catalunya?
Les responsabilitats estan repartides. Crec que els partits catalans s'han equivocat en no plantejar una estratègia unitària des de l'Estatut aprovat el 30 de setembre al Parlament de Catalunya. Però evidentment, ningú no es creia que Zapatero complís la seva promesa preelectoral de no retallar allò que s'aprovés aquí, i tampoc ningú no es creia que l'Estatut del 30 de setembre seria acceptable pel poder central.

Potser per aquesta consciència "d'impossible" es va trencar la unitat?
Van prioritzar els interessos de partit per sobre dels de país, i això ha anat en detriment del resultat final de l'Estatut.

L'Estatut que s'acaba d'aprovar era el millor que es podia aconseguir en aquesta conjuntura política?
En absolut, es podria haver aconseguit un Estatut molt millor. L'Estatut del 30 de setembre fixava unes bases perquè l'acomodació de Catalunya a Espanya durés força temps, ja que posava bones bases per resoldre el finançament. Ara les competències han quedat rebaixades a la meitat, i amb l'Estatut del 30 de setembre Catalunya es convertia en un actor en política europea i podia fer una acció exterior sense dependre dels governs de Madrid. Tot això ha caigut, i aquest és un Estatut amb la lògica del de 1979, ampliant qüestions simbòliques, part de les competències, i no canviant pràcticament res del sistema de finançament.

Si aquest Estatut no resol l'encaix de Catalunya amb Espanya, tampoc no obre el camí de l'Espanya federal de Maragall?
Som molt lluny d'un plantejament federal, prenent com a referència el model que apliquen els estats federals més avançats de les democràcies occidentals.

L'Espanya federal seria una qüestió de descentralització?
No només cal descentralització, acomodar la realitat catalana vol unes altres tècniques. Per descentralitzar un estat no és necessari que aquest sigui plurinacional. I això s'ha confós des de la transició, voler aconseguir la descentralització de l'estat i alhora integrar les nacions minoritàries en el sistema polític amb les mateixes tècniques. És un error, perquè són dos objectius diferents que s'han de tractar amb tècniques polítiques diferents.

Tots els partits van dir que hi havia una oportunitat històrica amb aquest Estatut.
El gran avantatge del moment actual és que és la primera vegada que es reforma un Estatut en democràcia. Això no havia passat mai en tota la història contemporània, i per tant ens ho podem prendre com una parada més d'un procés que va començar amb la mancomunitat, i que en el segle XXI pot haver dos o tres reformes estatutàries més. Però aquest no és l'Estatut que dóna un gir important en l'autogovern i el finançament de Catalunya.

Carod-Rovira ha assegurat que la via estatutària ja està morta després d'aquest Estatut. Hi ha alguna altra via per avançar cap a la sobirania?
Un Estatut sempre es pot anar canviant, canviant o no la Constitució. La Constitució marca un model obert, i per tant els límits els marca un article que estableix les competències del poder central, però tota la resta és força ambigua.

A qui beneficia, aquesta ambigüitat?
L'experiència històrica ha demostrat que va a favor del més fort, el poder central, perquè entre d'altres coses controla els diners. Per tant, a Catalunya li interessen textos que defensin bé el seu autogovern. I amb aquest Estatut s'haurà de veure si veritablement s'han blindat competències.

No ho veu clar?
Des del poder central hi ha moltes tècniques per continuar sent un poder invasiu, fins i tot en els competències exclusives de la Generalitat, amb lleis de bases o indirectament amb lleis orgàniques. Però és cert que aquest Estatut li posa una mica més difícil a l'Estat, i el Govern català ho tindrà més fàcil davant del Tribunal Constitucional. Però és clar, ja sabem que els magistrats del Constitucional només els trien partits del poder central. I aquesta és una de les grans falles del sistema, un tribunal que decideix sobre conflicte de competències, i resulta que les comunitats autònomes no han escollit cap dels seus membres.

Zapatero ha estat el gran guanyador del procés?
Zapatero se n'ha sortit prou bé, perquè els partits catalans li ho han posat prou bé trencant la unitat. Zapatero és un guanyador com a governant, però no com a estadista, perquè no ha resolt el problema de l'encaix de Catalunya, simplement ha fet un acord que per interessos de partit i de poder central li va bé, i que fins i tot l'ha reforçat electoralment. Però no és un gran Estatut.

D'això en són conscients, els partits que han donat suport a l'Estatut?
Saben que no és un gran Estatut, però una altra cosa és valorar que en el moment actual i en les condicions actuals, ja en tenen prou. Ara bé, ningú mínimament intel.ligent pot dir que aquest Estatut soluciona el contenciós històric de Catalunya i la resta de l'Estat. Seria enganyar el ciutadà.

I a Catalunya, qui en surt reforçat?
Hem d'esperar a les eleccions anticipades, perquè ara tot és incert. Però l'electorat sap distingir molt bé els problemes que hi ha hagut amb l'Estatut, la gestió del tripartit, el paper de l'oposició, etc.

Els càlculs electorals s'han barrejat amb la campanya pel referèndum. I a partir d'avui comença el compte enrere per a les eleccions. En quins escenaris ens podem trobar pel que fa als partits?
No preveig que hi hagi un canvi d'ordre en els partits, el rànquing es mantindrà, i probablement els tres partits del tripartit seguiran sumant majoria absoluta. És més difícil de preveure si ERC i CiU sumaran, perquè els va d'un sol diputat.

El PSC no té segur el seu candidat. Quina influència pot tenir el nom del candidat en els resultats?
Si continua presentant Maragall, jo crec que els resultats quedaran força iguals, i si presenten un candidat per perdre les eleccions, que no seria Montilla, sinó Tura o Castells, per exemple, això seria mal vist per l'electorat.

I José Montilla?
És un candidat més arriscat per al partit, perquè si es presenta Maragall i fracassa, fracassa Maragall, però si es presenta Montilla i no se'n surt, també fracassa el partit, l'aparell.