El moment polític actual és de calma perfecta. Els mitjans no registren cap declaració que orienti el que pot passar. Hi ha un ambient de retenció, d'espera prudent que contamina els diaris. No els deixa respirar tranquils. De fet, les coses estan aclarides. Però res és consistent. Les quatre vies legals possibles que el Consell Assessor per la Transició Nacional havia dissenyat, estan amortitzades. També les terceres vies s'han esvaït. De cop, la nàusea, el vertigen angoixant de la llei. Què fer?

Es pot replicar que falta encara que el Congrés rebutgi la petició de CiU, ERC, ICV de realitzar un referèndum legal. Falta també que el govern espanyol presenti el recurs d'inconstitucionalitat contra la llei de consultes no referendàries i aquesta quedi immediatament suspesa. Però això servirà per a mostrar que no hi ha cap voluntat de diàleg per part de Madrid. Una evidència que ja la sabem des d'ara mateix.

La gravetat d'aquesta situació exigeix que s'analitzin totes les eixides i es valorin en tota la seva complexitat, els riscos que comporten. L'informe jurídic enviat per Madrid al Tribunal Constitucional exigint la inconstitucionalitat i la suspensió de "la declaració de sobirania" aprovada pel Parlament el 23 de gener 2013 exposa un "principi de submissió a la constitució" que en la seva pàgina 24 hi diu: " Cap assemblea legislativa autonòmica no pot fer una resolució per impulsar polítiques d'absoluta contradicció amb la constitució". Això vol dir barrar jurídicament una eixida catalana estricta.
El 2014 serà un any excepcional. Abans de Nadal Madrid ho haurà impugnat tot i solament s'haurà de prendre la decisió més adient"
En conseqüència, la consulta, amb una data i una pregunta, aprovada pel Parlament serà també recorreguda i el Tribunal Constitucional la suspendrà. L'única possibilitat de realitzar-la hauria de ser a partir d'una "institució" semioficial que aplegués als partits, les institucions (Generalitat, diputacions, municipis) i les associacions socials. Aquestes, organitzades en tres cambres per a discussions específiques i processos diversos, es comprometrien a impulsar els decrets del Parlament suspesos, el de la data i el de consultes no referendàries.

Insistir en la consulta té molts riscos. Fonamentalment, el risc de la participació. L'estat, el PSC, el PP i Ciutadans faran una campanya aferrissada en contra: dominen els ajuntaments de Badalona, Cornellà, l'Hospitalet... i posaran totes les traves possibles. Tanmateix, si els partits majoritaris són capaços de donar a aquella "institució" semioficial el caràcter d'emblema i lideratge, aleshores la institució ho podrà sortejar. Avui el 80% dels catalans vol votar i els partits estan molt erosionats.

Queda també la possibilitat d'unes eleccions plebiscitàries (autonòmiques, oficialment) les quals són molt difícils d'impugnar --però no impossible. En aquestes hi participarà tothom i satisfarà totes les vies. D'entrada és ben acollida pels partidaris de la consulta i segurament s'escollirà. Tanmateix, encara no hi ha cap manifestació explícita dels partits sobre el compromís que volen adquirir en una declaració unilateral d'independència. Una reserva que convindria desvelar immediatament.

El 2014 serà un any excepcional. Abans de Nadal Madrid ho haurà impugnat tot i solament s'haurà de prendre la decisió més adient. El President pot comandar a una "institució" semioficial que impulsi la consulta, o bé voldrà portar personalment la iniciativa i, aleshores, es faran eleccions. Les europees ja figuren al calendari i les autonòmiques no s'haurien de dilatar. L'angoixa actual és de tempesta perfecta.