Fa temps que Madrid broda fi amb la qüestió catalana. Amanyaga amb delicadesa les cancelleries. Les sedueix amb raonaments i dades. Posa ferms als diplomàtics i els fa fer instrucció. Perquè sap el pa que s'hi menja i qualsevol país els podria xafar la guitarra.
Reis i reines són focus d'atenció, aquí i arreu. El món coneix els avatars de la "casa real". Són una llosa sobre la seva testa coronada i sobretot un llast, demolidor per la marca Espanya. El món escolta Catalunya i la comprèn. Juan Carlos I hi ajuda. Madrid necessitava una nova imatge i Felip pot ser un vel espès. S'acosta el 9 de novembre, falten 100 dies i l'estat treballa tots els arguments.
Quan el President va assumir el procés català els partits s'hi varen allistar, immediatament o més poc a poc. Ara hi ha una majoria clara, a favor del dret de decidir. Una majoria unida en aquesta qüestió, però molt diversa, fins i tot enfrontada. Unida pel contingut i la forma. Comparteixen el dret a ser consultat i determinar el futur. Un dret independent de la constitució, perquè dels catalans conformen una nació amb consciència votada.
El consens dels partits volta les formes. La consulta s'ha de fer dins la legalitat. Això és, dins les lleis espanyoles. Perquè sense l'aval d'algun organisme internacional, la "legalitat moral" no es compartida per tothom. O bé encara no. No és suficient la simple voluntat sobirana de la nació. Ningú en parla, ni es prepara i no s'improvisa a l'últim moment. De manera que la consulta al marge de la llei no és farà.
L'abdicació de Juan Carlos I té lectura catalana. Pretén infondre confusió i divisió interna"
Tot el que es cou està entre Rajoy i Mas. Es juga una final de guanyar o perdre. El món i els catalans estan a l'expectativa d'aquesta dialèctica. Les úniques armes dels dos contrincants són la tossuderia i la serenor al vertigen. Això sembla. Però no és així. L'abdicació de Juan Carlos I té lectura catalana. Pretén infondre confusió i divisió interna i es vol remodelar l'argumentari internacional. Un àmbit que el President no ha treballat, suficientment.
El Parlament està unit majoritàriament i es volia traslladar aquesta majoria, a Europa, amb les eleccions. No va ser i no cal que en parlem més. Tanmateix el President té pocs trumfos i el procés un mal pronòstic. La majoria hi podria ajudar. Es tracta del país, d'uns principis i uns camins que aquesta majoria comparteix.
En aquest moment històric, si hi ha més per fer, s'ha de fer, altrament, és deixar de fer. La dialèctica exigeix a la majoria més compromís. El país està en xafarranxo i no es mereix una avantguarda casposa, de poltrona, amagada a la reraguarda, sinó una majoria (CiU, ERC, ICV-EUIA, CUP... i PSC?) que abanderi i entri a l'Executiu. Per doblegar Rajoy.
