Aquest 20 de gener els dos partits espanyols s'han confabulat per a deixar clar quina és la línia vermella que no deixaran traspassar. Els dos la mateixa. De manera que es pot entreveure un final semblant a les heroïcitats almogàvers.
Aquests abans de la gesta final, van cremar les naus en un símbol de determinació. Rajoy ha manifestat a la cadena televisiva Antena 3: "Mentre jo sigui president no hi haurà independència de cap territori espanyol, no hi haurà ni independència ni consulta que posi en dubte la sobirania del poble espanyol".
Per la seva part, la sotssecretària general del PSOE Elena Valenciano, ha afirmat a la cadena Ser: "el govern (de Rajoy) sap que pot comptar amb nosaltres per dir un "no com una casa" a la independència de Catalunya" i ha afirmat que amb la consulta "Mas està portant Catalunya a un atzucac".
El xoc de trens que s'albira tindrà distints fronts de confrontació. Hi haurà diversos acaraments. Les batalles d'Espanya i d'Europa giraran al voltant de la democràcia. És el debat universal. Tots els drets han vulnerat la llei, quan neixen. Tots han exigit un horitzó més ampli. La conquesta sempre és una selva inexplorada. Els riscos, els vertígens, el voluntarisme, etc. s'oposaran a la serenor de llei, a la calma de la tradició, etc. i la voluntat haurà de ser tossuda i vehement.
Exigir un front potent i decidit al voltant del President no és per estètica. Els espanyols i els europeus han de percebre la voluntat i la fermesa d'un poble resolt"
Els partits espanyols no accepten que els catalans tinguin cap dret de decidir. Llegeixen la constitució amb arribisme, sense admetre que Catalunya és una nació. El perdre aquesta confrontació és, pels catalans, equivalent a la rendició del PSC i la seva subordinació al PSOE. De manera que no la poden defugir. La pedagogia que Barbeta suggeria a La Vanguardia (22/1/014) no compta. Més aviat es tracta de deixar ben clar, ben argumentat, que per sobre de la constitució tenim el dret de decidir el nostre futur. I en aquest sentit, el triomf d'una candidatura unitària a les europees seria el millor exponent d'aquesta fermesa raonada.
La clau de tot plegat depèn del Parlament, concretament de la majoria partidària de la consulta. Aprovats els pressupostos del 2014, la consulta esdevé el plat del dia, de cada dia. Exigir un front potent i decidit al voltant del President no és per estètica. Els espanyols i els europeus han de percebre la voluntat i la fermesa d'un poble resolt. Això s'administra cada dia en posicionaments i resolucions. Cal que el President pugui fer política en majúscules en qualsevol escenari, estatal i europeu i el Parlament l'ha d'avalar, com un sol home.
El combat entre la llei i la moral és etern. L'entén tothom. Els catalans han de precisar-lo, fer-se respectar i malgrat l'oposició de Rajoy, la consulta s'ha de fer. L'Executiu i el Legislatiu tenen una lluita contra la Judicatura. Els dos han d'anar de la mà. Si el Parlament no avala al President, aleshores les organitzacions socials hauran d'actuar i exigir el protagonisme.