Germà Gordó ha posat la consulta en mans dels espanyols i ha originat novament una tempesta política. De fet, la qüestió és transcendental. Perquè gira sobre el full de ruta del President i no acabem d'aclarir l'horitzó.
Diguem-ho clar: Els espanyols no ens deixaran fer cap consulta. Ho han dit els més significats de totes les maneres i des dels òrgans més competents. No hi ha espai polític ni judicial per a pactar un compromís i l'enquistament en aquesta situació és perjudicial pels qui volen el referèndum, és de somiatruites o de llops amb pell de xai.
Posats en la tessitura de convocar un referèndum al marge de Madrid, podem elaborar uns quants escenaris: el més terrible, quasi de guerra, és el de la suspensió de l'autonomia i el nomenament d'un delegat del govern central, com en el 6 d'octubre 1934. Un segon supòsit seria aquell que declarés il·legal la consulta i impulsés l'abstenció dels catalans, amb l'ajuda dels unionistes. Un tercer supòsit podria permetre la realització de l'acte però li trauria validesa jurídica i empara internacional. La varietat de supòsits pot créixer i fer un escalat divers, però sempre anirà en contra de l'autodeterminació.
És l'hora de repensar la legalitat. Si volem un referèndum legal, aleshores hem de prescindir d'Espanya"
Per això s'ha de pactar amb Espanya. Hi hem de pactar el millor dels pitjors escenaris. Convé aclarir (a ells, però sobretot a nosaltres) que el referèndum per si sol no és un acte de secessió. És la condició que ens imposem per a iniciar-la. Però res no indica que s'hagi de produir. No sabem si, un cop vist el resultat, els espanyols canviaran la seva filosofia, o quins escenaris es poden presentar després. Participar en la consulta no pressuposa més del que es pretén: un acte democràtic, respectuós amb qualsevol opció i d'una transcendència jurídica evident.
Per tant, és l'hora de repensar la legalitat. Si volem un referèndum legal, aleshores hem de prescindir d'Espanya i fundar-la en el nosaltres mateixos. Ja hem acordat que som una nació i tenim el dret de decidir, independentment de la constitució espanyola. Ara, haurem de convenir que sense unes regles de procediment acceptades pels partidaris i els adversaris de la secessió, el valor del resultat serà dubtós. En conseqüència, tots hi hem d'estar disposats.
Si Madrid ens veu majoritàriament disposats, no podrà oposar la màxima resistència"
Els consellers, el PSC, els Duran, han d'abandonar el principi de legalitat constitucional i han d'optar pel principi d'autodeterminació. Avui dia, els dos són contradictoris i és cansí i pesat mantenir-los tots dos. El govern i el parlament han de cercar la pregunta que integri totes les sensibilitats i han de pactar un procediment de qualitat democràtica internacional. Perquè ni els catalans ens hem begut l'enteniment, ni som uns miserables "assenyats" que vista la situació, pleguem les veles i acceptem de parlar només de la "crisi".
La lògica dels consellers, el PSC, els Duran és correcta, però erren en l'objectiu. No es tracta d'implorar el plàcet, sinó de pactar els mínims de consentiment, explícits o tàcits. Es tracta d'aconseguir l'escenari menys dolent i que tothom ho sàpiga, fins i tot el món mundial. I això dependrà de la unitat i la decisió de la majoria de catalans. Si Madrid ens veu majoritàriament disposats, no podrà oposar la màxima resistència. I molt menys si hi prenen part els qui no volen la secessió. Els consellers, el PSC, els Duran, tenen un paper importantíssim i totes les mirades els enfoquen.