Preveure el futur és una cosa, construir-lo n'és una altra de molt diferent. Hi ha la sensació que fem moltes previsions, però cap és definitiva. Ens movem en la conjetura però no ens decidim de veritat.
Madrid també juga a la suposició. Però ho delimita molt. García Margallo, el ministre d'exteriors, és el paladí de la catàstrofe. Especula i escenifica el dia després. Si Mas declara unilateralment la independència, aleshores entrarem al túnel de la pobresa, no hi haurà mercats, ni pensions, ni crèdit, ni Europa, ni moneda, etc. En canvi, Soraya Sáenz de Santamaria, la vicepresidenta, se centra en el dia d'abans. En el mateix supòsit, la vicepresidenta anuncia els tribunals, les responsabilitats penals i l'execució sumaríssima.
Madrid balla entre escollir quina de les dues hipòtesis. El PSOE (el de l'oposició, sempre diferent del PSOE quan governa) suggereix una tercera via. Però aquesta no és de veritat. És pura tàctica, per no perdre l'esquifit electorat català en mans d'altres partits. I Rajoy, el sacerdot dels silencis, ja ha declarat clarament que la consulta del 9 de novembre no es farà, mentre ell sigui president. De manera que Madrid especula, però no de la mateixa manera com ho fa Catalunya.
Les plebiscitàries poden provocar una fractura social contraproduent i els espanyols en trauran rèdits, nacionals i internacionals"
Ferran Requejo a l'article a Tribuna Tres plans, vuit elements hi destaca tres hipòtesis plausibles que haurien d'esdevenir cadascun un full de ruta diferent:
A) Reforma constitucional plurinacional;
B) Independència amb referèndum/consulta;
C) Independència sense referèndum/consulta. Requejo deixa que l'executiu triï. Però no acabem de veure cap on aniran els trets. De manera que és difícil saber què s'està construint, quin serà el full de ruta que s'ha consensuat (si és que n'hi ha un).
Sembla que el President vulgui arribar al final i, esgotats tots els intents de diàleg i peticions, convoqui aleshores eleccions (plebiscitàries). Després vindrà la declaració unilateral d'independència. Em sembla bé. Tanmateix, hi ha un però molt important: el mentrestant. El temps és un factor clau en política i deixar podrir massa les esperes, desmobilitza i dóna ales a qui crida més (i ells tenen molts altaveus).
Segonament, la consulta uneix al 70% del Parlament i les plebiscitàries desuneixen. Encarar una declaració unilateral sense el trumfo d'una independència guanyadora en el referèndum, posa Unió i ICV al bàndol unionista. De manera que les plebiscitàries poden provocar una fractura social contraproduent i els espanyols en trauran rèdits, nacionals i internacionals.
Hauríem de deixar la conjectura i construir el futur. Encarem la consulta amb decisió"
Tercerament, encarar una declaració unilateral sense l'acord de varis països que et reconeguin és una insensatesa. De fet, l'únic argument que té la Unió Europea (UE) per no reconèixer una Catalunya independent és l'oposició de l'estat espanyol. Espanya ho intentarà tot i posarà a prova tots els ressorts internacionals. I veig dèbil i insignificant la diplomàcia catalana. De manera que únicament ens podem refiar de nosaltres mateixos.
Per això encara veig atractiva la consulta. Penso que s'hauria de fer tot el possible per encarar-nos a Madrid i obligar-los. El discurs del President és encertat. Voler decidir i prou és un bon argument. Sobretot perquè ell i el Parlament tenen el mandat democràtic de convocar-lo. Quan el poble vota fer una consulta i aprofita les eleccions per quantificar aquest desig, no poden sortir amb tribunals, ni constitucions. Europa les entén, aquestes coses. Hauríem de deixar la conjectura i construir el futur. Encarem la consulta amb decisió.
