Aleshores, els països més avançats els van obrir la porta a la CEE perquè confiaven que podrien anar integrant economies més febles i democràcies menys sòlides (menys participatives i més corruptes, com s'ha vist).En contra del que podria semblar pel tarannà que ha pres l'acampada, probablement la seva força rau més en aquest context general europeu (del sud europeu) de crisi econòmica i política que no pas en un fenomen local. Això no vol dir que a petita escala, les conseqüències de l'acampada no es facin sentir. De moment, es propaguen els manifestants, les assemblees de barri i de pobles i ciutats de Catalunya; com també l'oposició exitosa als desnonaments. El moviment de fons, però, ens indica que hi ha una generació que comença a cridar que se sent atrapada per l'herència d'aquella transició. I no estan sols, perquè gent de totes les edats opina el mateix.

Aquest malestar expressat de formes diverses des de fa uns anys (abstenció, manifestacions, crítica a la política de partits, consultes sobiranistes...)  sembla que finalment ha començat a formar part de les preocupacions dels parlamentaris, que fins al dia anterior als dantescos fets del 15 de juny, no semblava que haguessin inclós a la seva agenda dedicar un espai a reflexionar sobre els canvis adequats a aquest estat de la relació entre la societat i la representació política. I malgrat els sucessius fracassos per a reformar la llei electoral, potser sí que caldria fer alguna cosa, ni que fos perquè la desafecció de la qual es parla des de fa temps en aquest país produís algun canvi significatiu en el model de política que tenim. I hem arribat al punt que la desafecció s'està tornant agre i espessa.

Potser no cal combregar amb les formes barrueres d'alguns dels antisistema que fan el moviment dels indignats més vistós i més mediàticament contundent (i segur que cal rebutjar la violència sigui com sigui), però sí que cal preguntar-se què pensa i què vol la gent. La feina dels polítics no és només gestionar el dia a dia de les institucions, sinó saber llegir el que passa a la societat. Ningú no ha dit que sigui fàcil, o almenys jo no ho penso gens. Cal molta energia i molta voluntat per saber gestionar l'agenda política i parlamentària.

Són temps difícils per al lideratge, enmig d'una crisi de model econòmic, en què als governants (als bons) els toca fer la feina bruta de mirar d'arreglar el  desastre, mentre els que l'han provocat continuen asseguts a la mateixa poltrona de la banca sense gaires ganes de canviar res, i contemplen impertèrrits com la gent es queda sense feina i sense casa. Però cal més que mai que els nostres polítics actuïn amb valentia, no només perquè no anem a parar a les mateixes aigües fangoses on ha quedat atrapada Grècia, sinó per canviar un model polític que fa temps que ens fa caminar amb grillons amarrats als peus.