Antoni M. Badia i Margarit, exrector de la Universitat de Barcelona, membre de l'Institut d'Estudis Catalans i Premi d'Honor de les Lletres Catalanes 2003, defensa la immersió escolar i assegura que és un mètode d'ensenyament que des de fa anys "ha donat (i segueix donant) els seus fruits". Badia i Margarit recorda, en un article publicat a La Vanguardia, que quan la Generalitat de Catalunya va rebre les competències en educació va eludir crear aules separades per llengües, "per no afegir un nou factor diferencial" a la societat, i va optar per la immersió escolar, aplicat amb èxit al Quebec per assegurar l'aprenentatge del francès. Badia i Margarit fa un balanç "altament positiu" dels anys d'immersió escolar a Catalunya, ja que assegura que en arribar al final de l'ensenyament obligatori, els nens i nenes de Catalunya saben català i castellà, és a dir, llegeixen, escriuen i s'expressen de manera satisfactòria en les dues llengües. D'altra banda, reconeix que "algunes queixes hi ha hagut, i la premsa no les ha silenciat", però subratlla que "mai s'han vist grans manifestacions de veïns contra la immersió escolar". La majoria de queixes, segons assegura en aquest article, procedeixen de famílies que estan de passada a Catalunya i "troben que els seus fills perden el temps amb el català (per oblidar-lo després)". Però el concepte de fons més interessant, segons Badia i Margarit, és la convivència: "Que entre nosaltres l'ensenyament es fes en aules separades segons la llengua dels escolars seria simplement tràgic [...] Catalunya és una terra de pas. I ja ho sabem: dels que passen, sempre se'n queden alguns [...] Els que han vingut de fora i els que ja estaven dins constitueixen un sol poble i els seus fills i descendents aprenen, en una mateixa aula, la llengua, la història i la manera de ser de tots ells".
