Divendres s'inaugura oficialment el nou Museu Comarcal i Episcopal de Lleida, una aspiració llargament esperada, des de fa vint anys. L'edifici de nova planta acollirà més de 10.000 peces artístiques, des de la prehistòria fins al segle XVIII, tot i que només se n'exhibiran prop d'un miler. Feia molts anys que se'n parlava i que s'havia aprovat el projecte, i per fi ara serà una realitat. Gràcies a aquest nou equipament, les colleccions artístiques del Bisbat de Lleida, el Capítol de la Catedral i de la Diputació estaran totes juntes, amb un únic discurs. L'edifici projectat per Joan Rodon ha merescut grans elogis que n'han destacat la seva estructura, funcionalitat i el fet que contribueixi a vertebrar la vella i la nova ciutat mitjançant una illa cultural. El Museu esdevindrà un referent cultural a les terres de ponent de l'art sacre.
Feia falta aquest museu i tant de bo s'hagués enllestit fa uns quants anys. D'aquesta manera, el conflicte de les peces d'art de la Franja de Ponent potser s'hagués plantejat d'una altra manera ben diferent. Ara, un cop s'ha fet públic que una part de les peces -no arriben a una vintena- que s'exposaran en el museu corresponen a les famoses 113 peces d'art en litigi s'ha generat una gran controvèrsia.
La reacció de les màximes autoritats aragoneses ha estat molt forta, amb amenaces de demandes civils davant del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya i de trencar el "Concordat" (sic) vigent. L'enuig ha inclòs també l'abandonament de l'Euroregió Pirineus-Mediterrània per part del Govern d'Aragó i la cancellació d'una reunions prevista entre els consellers de cultura català i aragonès. I aquesta setmana el president de l'Aragó ha exigit per carta al nunci Manuel Monteiro que eviti sigui com sigui que s'exhibeixin les obres en litigi. Sens dubte, hi ha contribuït la pressió del PP que n'ha fet bandera amb acusacions duríssimes, amenaces de manifestacions i desqualificacions forassenyades cap al Govern aragonès.
Convé recordar que malgrat les resolucions del Tribunal de la Signatura Apostòlica de la Santa Seu i les grans pressions denunciades en un gest valent per mossèn Josep Casanova, antic assessor jurídic del Bisbat de Lleida, el bisbe Francesc Xavier Ciuraneta no va cedir les obres d'art perquè no s'havia tingut en compte la propietat, l'element més important. El Bisbat va decidir presentar un recurs davant del Tribunal de la Rota, allegant justament que moltes de les peces havien estat comprades pel bisbe Messeguer el segle XIX. Per això, si finalment no s'admet aquest recurs, es podria parlar amb raó d'espoliació.
No obstant això, als sectors més radicals aragoneses encara els queda una carta per jugar. Aquests dies han circulat els rumors que un obscur personatge, el capellà Silverio Nieto, que va actuar per mandat del nunci com a jutge del cas de les obres d'art de la Franja de Ponent podria ser ascendit a arquebisbe castrense. La seva gestió va ser molt criticada pels experts jurídics de Lleida perquè mai va voler escoltar les raons objectives sobre la propietat de les obres. Doncs bé, si es confirmés aquest nomenament, potser a algú se li passarà pel cap que les obres podrien ser recuperades "manu militari".
