Francesc Xavier Ciuraneta, el tossut més insigne ─gràcies a Déu─ de les terres de Lleida, ha rebut, a la fi, reconeixement ‘nacional’. Ciuraneta, avui bisbe emèrit de la diòcesi, ha estat guardonat amb la Creu de Sant Jordi, màxima distinció principatina que, almenys eguany, no ha estat atorgada amb aquella prodigalitat que, diuen, la devalua: només vint noms, segons el jurat, n’han fet mèrits, entre els quals també figura el d’Eduard Baget, assessor jurídic del Museu Diocesà de Lleida en el seu (no prou) famós litigi per l’art sacre.
S’ha fet cas, doncs, de la requesta de més de 60 entitats de la societat civil lleidatana, per a les quals l’actuació resolta de monsenyor Ciuraneta en defensa del nostre patrimoni artístic bé havia de ser mereixedora d’un tal reconeixement.
En l’exemple d’aquest bisbe fill de la Palma de l’Ebre podem captar allò que alguns experts han assenyalat sobre la raó i els sentiments: que no són sempre enemics inconciliables sinó que, sovint, s’alien i s’enforteixen mútuament. De l’escrutini racional del conflicte entre diòcesis, que li era aliè fins que va ser nomenat bisbe de Lleida, Ciuraneta va obtenir-ne el coratge per oposar-se al designi vaticà d’expropiar les peces de les parròquies de la Franja comprades, restaurades i aplegades en un museu, fa dècades, pel bisbe Messeguer. Alhora, el seu sentit de la justícia, el qual implica una adhesió emocional a la idea d’equitat ─cosa pròpia d’il•lustrats: afortunadament, la modernitat no és estranya a totes les sotanes─, ha empès a Ciuraneta a exhaurir tots els procediments legals a fi d’evitar la disgregació de l’art sacre.
Però, si els mals auguris es confirmen, les ‘millors’ raons i la seua defensa apassionada no bastaran per evitar la derrota, fenomen altrament conegut com a ‘via catalana de resolució dels conflictes’. L’administrador apostòlic de Lleida, el bisbe tortosí Xavier Salinas, és avui a Roma, acompanyat de Francisco Mata, diaca i advocat (que és qui ha rellevat i silenciat el solvent equip jurídic de Ciuraneta) amb l’objectiu, presumiblement, d’apressar la fi del litigi. L’expedició lleidatana ha d’entrevistar-se amb el Cardenal Re, prefecte de la Congregació de Bisbes i molt avesat a emetre sentències contràries als recursos de la diòcesi catalana. Doncs bé: Re encara ha de pronunciar-se sobre el recurs presentat al Tribunal de la Rota, però els mals auguris a què abans al•ludíem conten que el Cardenal pretén posar fi al contenciós abans de la seua imminent jubilació i del dictamen de l’esmentat Tribunal, i que per a tal comesa comptarà amb la lleial col•laboració del substitut de Ciuraneta, monsenyor Salinas, de qui s’ha apuntat que és poc sensible a les ‘qüestions identitàries’ ─que, com tothom sap, només concerneixen als catalans.
El cronista, però, no ha perdut l’esperança que Salinas actuï com un digne successor de Ciuraneta. Ens mantindrem atents per explicar-los-ho. I, passi el que passi, gràcies i enhorabona, Francesc Xavier.
