La temperància que correntment impera en el discurs públic lleidatà ha estat somoguda, aquests últims dies, per dues esbravades comprensibles i, de més a més, tàcticament oportunes. La primera la devem a Josep Casanova i Domènech, aquell mossèn, recordin, per a qui la cessió de l’art sacre d’origen franjolí al bisbat de Barbastre-Monsó és racionalment tan fundada com la creença que el sol gira al voltant de la terra. Casanova, que, tal com reportàvem fa una setmana, ha estat rellevat, junt amb els seus col·laboradors, de l’equip jurídic del Bisbat de Lleida, va adreçar una carta, per mitjà de la premsa local, a monsenyor Salinas, bisbe interí i successor de Ciuraneta. Salinas, que dimecres passat va entrevistar-se amb el Cardenal Re en un viatge sorpresa al Vaticà ─vegeu la crònica del dia 13 d’aquest mes─ , havia retret a Casanova que esbombés els continguts d’una missiva, pretesament confidencial, on es comunicava als assessors jurídics de Ciuraneta que deixaven de ser interlocutors vàlids per informar als mitjans de comunicació sobre l’evolució del litigi per les obres d’art del Museu diocesà de Lleida. Doncs bé: en l’esmentada carta als diaris Casanova hi replicava que no ha traït el secret professional perquè, entre d’altres raons, fer saber a la premsa que un ja no té l’atribució de parlar-hi significa, exactament, fer cas d’allò que Salinas li demana a través de la missiva ‘secreta’ (l’argument de Casanova, no cal dir-ho, és inapel•labe). Però si més amunt referíem que el docte mossèn va esbravar-se, és sobretot perquè, a més d’això, va etzibar que ‘estic segur que vostè (l’interí Salinas) no inflarà encara més la llista de traïdors, d’abans i de després de Crist […] facilitant l’espoliació de les obres d’art de mans de qui és el seu legítim propietari’.

Casanova, substituït per l’aragonès Francisco Mata com a interlocutor del litigi, va dimitir del seu càrrec divendres passat. El mateix dia va esbravar-se, no només perquè se l’ha exclòs de la lluita jurídica que fins fa poc tan solventment ha encapçalat sinó, sobretot, a fi de pressionar públicament a Xavier Salinas ens uns moments en què la seua traïció (el terme, ho sentim, és precís) esdevé una hipòtesi versemblant.

La segona esbravada ha estat obra del, fins abans d’ahir sempre ponderat, Joan Viñas, rector de la Universitat de Lleida. Viñas, al•ludint al migrat finançament que el govern del Principat destina, d’habitud, a la UdL, va dir que ‘ens han ofegat, ens han estrangulat i ara que estem prims no ens volen donar menjar’. Ni Huguet, conseller d’Universitats, ni cap del seus subalterns han respost, no sabem si perquè la mort per inanició els sembla una bona metàfora d’allò que ha de ser el destí final de la UdL o bé perquè no han entès que es tracta d’una metàfora. La UdL és una universitat pobra, en termes relatius, quant a recursos i titulacions, i castigar el pobre ─infradotant-lo econòmicament i negant-li les carreres i els postgraus que reclama─ és cosa, segons que teníem entès, de dretes.

Podríem reportar-ne una de tercera, però l’esbravada dels seguidors lleidatans del Madrid no és prou noticiable: a Lleida va passar, si fa no fa, com a la resta de ciutats dels Països Catalans. Amb tot, no ens podem estar de dir que, en vista de la quantitat de banderes espanyoles, franquistes i postfranquistes, que van voleiar-se la nit de diumenge, ningú amb una mínima capacitat de discerniment pot acusar els catalans de ser els únics entestats a polititzar aquest meravellós esport que és el futbol.