El president del govern aragonès, Marcelino Iglesias, trepitjarà avui l'Estat pontifici a fi d'apressar l'execució del decret, dictat fa més d'un any per la Congregació per als Bisbes, que exhorta la diòcesi de Lleida a entregar l'art en litigi a les parròquies del bisbat Barbastre-Monsó. Per a mossèn Josep Casanova, docte en la legalitat envitricollada del cas, les raons que el Vaticà persisteix a esgrimir per justificar el seu decret són tan consistents com les que la cúria adduïa contra la presumpció de Galileu que la terra girava al voltant del sol. La comparació va acudir-se-li a mossèn Casanova el dia que anunciava, a finals del mes passat, l'enviament d'una providència al plenari de la Signatura Apostòlica perquè reexaminès el recurs favorable a la unitat museística que aquest mateix tribunal acabava de desestimar.
Per què la sentència vaticana de la qual Iglesias avui exigirà la consumació ─prèviament ‘animada’ per la ministra Calvo─ és, com vol Casanova, racionalment inassumible? Com que potser hi ha algú llec en aquests assumptes ponentins, recordarem que el 1995 el Vaticà va aprovar la segregació de més de 100 parròquies de la Franja (això és, de les comarques catalanoparlants de la Ribagorça, la Llitera i el Baix Cinca) de la diòcesi de Lleida, a què pertanyien feia 800 anys, i la seua incorporació a la nounada diòcesi de Barbastre-Montsó; que immediatament se’n va seguir la reclamació aragonesa ─auspiciada per l’Episcopat espanyol─ de les peces del Museu Diocesà de Lleida que havien pertangut a alguna de les parròquies annexionades; que el Museu Diocesà de Lleida el devem al sagaç bisbe Josep Messeguer, que el 1893 va fer-lo dreçar per agençar-hi obres d’art molt cobejades pels enfebrats col·leccionistes de l’època; que Messeguer va adquirir-les legalment, a còpia de compravendes i permutes ─se’n conserven els títols de propietat─, i en va restaurar les més malmeses; i que la disgregació d’aquest patrimoni, en el qual s’objectiva la catalanitat compartida de frangencs i lleidatans, viola els criteris de la UNESCO relatius a la unitat del museus.
Però si la Mare de Déu de Saidí és encara a Lleida, si avui Iglesias es veu abocat a la maniobra diplomàtica, no és a causa de legitimitat racional, històrica i legal de l’status quo del Museu Diocesà. El litigi és viu, a parer de molts, gràcies a la tenacitat del bisbat de Lleida i, en concret, a l’exhibida pel bisbe Francesc Xavier Ciuraneta, de qui algú ha dit que “té uns collons que no li caben davall de la sotana”. Potser si la resta del país s’hagués sentit concernida per un plet que no és estrictament eclisiàstic, els lleidatans no haurien d’encomanar-se a l’esplendor gonadal de monsenyor Ciuraneta.
