La beatitud no és precisament un dels trets que distingeixen el cronista, però l’exemplaritat del ‘cas Ciuraneta’ bé ens excusa que aquesta secció com més va més s’assembli a un article de full parroquial.
Com ja saben vostès, Ciuraneta, així que va ser nomenat bisbe de Lleida el 1999, va enfrontar-se resoltament a la cúria vaticana ─això sí, per procediments legals─ a fi
d’evitar l’espoli de l’art d’origen franjolí que el bisbat de Barbastre-Monstó reclamava al de Lleida des que a aquest van amputar-li més d’un centenar de parròquies de la Franja. El que potser desconeixen vostès són els incomptables embats que va haver de patir Francesc-Xavier Ciuraneta, ahir guardonat amb la Creu de Sant Jordi, per culpa de la seua obstinada defensa de la unitat patrimonial del Museu Diocesà: el Cardenal Giovanni Battista Re, prefecte per a la Congregació dels bisbes, va adreçar-li fins a cinc prolixes missives on l’esbroncava per haver exhaurit totes les vies del dret canònic amb vista d’evitar la cessió de les peces d’art; de més a més, Ciuraneta va ser vituperat en nombroses ocasions per ‘companys’ d’Església i ciutadans aragonesos que, tal com reporta el doctor Josep Casanova, van arribar a etzibar-li que ‘obeïa el dimoni’ ─acusació que esdevé comprensible en termes terrenals si recordem que, per alguns sectors de l’església espanyola, l’avui bisbe emèrit de Lleida ha estat manipulat per l’irredemptisme catalanista.
El coratjós mossèn Casanova, que es va veure obligat a dimitir del seu càrrec d’assessor del Diocesà quan el bisbe interí Salinas va posar-li el morrió (vegeu les cròniques d’aquest mes), imputa a aquests atacs la progressiva pèrdua de salut que fa tres mesos va dur a Ciuraneta a presentar la renúnica a Benet XVI. Ciuraneta hauria pogut fer públiques les pressions de diversa estofa a què ha estat sotmès durant anys, però va preferir fer com qui sent ploure, continuar presentant recursos i esgrimint raons : les millors raons. Fins que, tal com diu la seua gent, ‘no va poder més’.
El ‘cas Ciuraneta’ és, dèiem al començament, exemplar. Dues de les seues moltes dimensions ens en donen compte : l’una (més ‘universal’) ens remet al consabut dilema de l’home que ha de triar entre allò que sap just, racional i/o moral i allò que, sent-ne l’opòsit, respon als designis d’una autoritat reconeguda com a tal i poc acostumada a la dissidència; l’altra dimensió (més ‘particular’) apunta a la lluita per l’apropiació simbòlica d’un territori, la Franja de Ponent, de la qual sembla ‘herètic’ reconèixer la catalanitat compartida amb la part occidental del Principat. I és que la disgregació del patrimoni del Museu Diocesà, que, fins allà on ha pogut, ha evitat monsenyor Ciuraneta, obeeix, també (en la mesura que sigui, s’admeti o no), al propòsit de desvertebrar una comunitat cultural i lingüística.
