Un cop més, les picabaralles entre CDC i Unió han servit per a ben poca cosa més enllà de fer lluir certs egos ben alimentats. Per a això i per a tapar altres debats i altres polèmiques. Un cop més, per a deixar ben descansada durant uns dies la resta de l’espectre polític català.
Ara l’excusa ha estat si Duran ha de marcar o no en solitari l’estratègia negociadora de CiU a Madrid. Una discussió ben ximple, ja que era evident des del minut 1 que això gairebé no cal ni discutir-ho, per absurd. Però un cop més, un debat fictici ha servit per a enfrontar dos socis que, segons sectors creixents d’ambdós partits, potser caldria que es plategessin seriosament noves fórmules de relació que no descartessin el trencament de la federació. L’argument? Potser per a sumar com cal, primer caldria restar.
El president Pujol parlava sovint d’allò de “sumar i no restar”. Ara, però, n’hi ha que creuen que potser una bona fórmula per a refer Convergència com “la casa gran del catalanisme” seria recuperar centre en l’aspecte social i guanyar també centre, per tant sobiranisme, en l’eix nacional. Sembla clar per a destacades veus d’aquest món, que això no es pot fer de la mà de la Unió de Duran. Però alhora no es descarta que, com ha passat entre EA i el PNB, o a Navarra entre UPN i CDN, una ruptura servís per a poder sumar en futurs pactes de govern. Podria ser així si Unió creixés menjant-se terreny del PPC en l’espectre de dreta, i si CDC ho fes en un centre sobiranista obert a amplis sectors. Si passés això... i si Unió no tingués després la temptació de sumar amb els socialistes, és clar.
